FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Als segles xiii i xiv, persona que professava entre altres doctrines la impecabilitat de l'ànima en arribar a la visió directa de Déu, que creia possible en aquesta vida. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Considerar com déu, divinitzar. Els pobles de l'antiguitat deïficaven llurs defensors. Fer (algú o alguna cosa) l'objecte d'un culte. Els antics deïficaven les forces de la naturalesa. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Acció d'inspirar; l'efecte. La inspiració i l'expiració de l'aire. Moviment d'inspiració dels pulmons. Fou una inspiració de Déu, del cel. Un artista mancat d'inspiració. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Qualitat de ple. plenitud dels temps En la teologia del Nou Testament, època de l'encarnació del Fill de Déu, en què es compliren els vaticinis de l'Antic Testament. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
preguis. Vol ésser pregat. fer-se pregar Negar-se a fer una cosa fins que no s'ha demanat molt i repetidament. Vol fer-se pregar. Si li ho demanes, veuràs com no es farà pregar. Demanar (a Déu, a un sant) la concessió d'una gràcia. Prega Déu que no ho perdis tot [...]