Definició

En dret processal hi ha tres tipus de resolucions judicials, que es distingeixen per la forma i el contingut: provisions, interlocutòries i sentències.

D'acord amb l'article 206 de la Llei d'enjudiciament civil, les sentències són les resolucions judicials que posen fi al procés, en primera o segona instància, una vegada ha conclòs la tramitació ordinària prevista legalment. També es resolen mitjançant sentència els recursos extraordinaris i els procediments per a la revisió de sentències fermes.

Els articles 207 i 210 de la Llei d'enjudiciament civil i l'article 245 de la Llei orgànica del poder judicial estableixen altres característiques de les sentències:

• Les sentències es poden dictar oralment quan ho autoritza la llei.
• Són sentències fermes aquelles contra les quals no es pot interposar cap recurs, llevat dels extraordinaris que estableixi la llei.
• El document públic i solemne en què es consigna una sentència ferma s'anomena executòria. Les executòries s'encapçalen en nom del rei.

Pel que fa a la terminologia relacionada amb aquest document, el mot sentència no provoca dubtes ni vacil·lacions. En canvi, pot presentar dificultats la designació de la part dispositiva de la sentència; per a aquest concepte, la Resolució de 2 de novembre de 1987, per la qual es publiquen acords sobre llenguatge administratiu (DOGC núm. 914, de 13 de novembre de 1987), fixa el terme decisió (en castellà, fallo).


Criteris generals de redacció

Per a la redacció de la sentència, cal tenir en compte els requisits exigits per la legislació vigent:

• articles 245 i 248 de la Llei orgànica del poder judicial
• articles 206 a 222 de la Llei d'enjudiciament civil
• articles 141 i 142 de la Llei d'enjudiciament criminal

Tradicionalment, les sentències dels òrgans judicials adoptaven una estructura formal imposada per l'article 372 de l'antiga Llei d'enjudiciament civil i el 142 de la Llei d'enjudiciament criminal. D'acord amb aquests articles, la sentència havia de constar d'un encapçalament, de resultants (en paràgrafs separats), de considerants (també en paràgrafs separats) i de la decisió. Des del punt de vista lingüístic, aquest marc legal, que obligava a fer servir expressament i explícitament unes determinades paraules que havien d'iniciar cada un dels paràgrafs, exigia que la sentència s'estructurés com una llarga oració, com un llarg discurs que havia de respondre a un raonament lògic per arribar finalment a la decisió.

L'article 248.3 de la Llei orgànica del poder judicial va fixar la nova estructura formal d'aquest document: «Les sentències s'han de formular expressant, després d'un encapçalament, en paràgrafs separats i numerats, els antecedents de fet; els fets provats, si escau; els fonaments de dret i, a l'últim, la decisió.» L'article 208 de la Llei d'enjudiciament civil, que té una redacció semblant, segueix aquesta tendència i l'article 209 de la mateixa Llei detalla quina ha de ser la forma i el contingut de les sentències.

D'acord amb aquest marc legal, de caràcter força obert, la sentència no ha de tenir l'estructura rígida i carregosa que comportaven els resultants i els considerants, sinó que es pot redactar amb una estructura molt més flexible, fent servir paràgrafs independents, que permeten que la redacció sigui més clara i fluida.

Respecte als criteris de redacció, l'article 218 de la Llei d'enjudiciament civil estableix que les sentències han de ser clares, precises i congruents amb les demandes i amb les altres pretensions de les parts deduïdes oportunament en el plet, han de fer les declaracions que aquestes exigeixin, condemnar o absoldre la part demandada i decidir tots els punts litigiosos que hagin estat objecte del debat, i s'han de motivar expressant els raonaments fàctics i jurídics que condueixen a l'apreciació i la valoració de les proves, així com a l'aplicació i la interpretació del dret.

Pel que fa al tractament personal de l'emissor, ha de ser el de primera persona del singular o del plural, segons que es tracti d'un jutge o una jutgessa, o d'un tribunal.

A continuació comentem el contingut de les sentències en la jurisdicció civil, d'acord amb l'article 209 de la Llei d'enjudiciament civil. Per a les sentències de la jurisdicció penal, que presenten bàsicament la mateixa estructura, cal tenir en compte l'article 142 de la Llei d'enjudiciament criminal.


Estructura i continguts

El contingut i les característiques de cada una de les parts de la sentència són els següents:


1. Encapçalament

L'encapçalament de les sentències ha d'incloure les dades següents:

• el lloc
• la data
• el tribunal que les dicta, amb expressió del jutge, la jutgessa o els magistrats que l'integren, i quan sigui col·legiat, la indicació del nom del magistrat o la magistrada ponent
• els noms de les parts i, quan sigui necessari, la legitimació i la representació en virtut de les quals actuen
• els noms dels advocats i els procuradors
• l'objecte del judici

En aquest apartat també es fan constar la identificació del procediment i el número de la sentència.

La sentència sol començar amb una de les fórmules següents:

[Nom del jutge o la jutgessa, o dels membres del tribunal] + he/hem vist les actuacions[...]

Vistes les actuacions del judici [...]

Per exemple:

SENTÈNCIA

Berga, 22 de desembre de 2001

Màrius Mola i Mas, jutge, he vist les actuacions relatives a aquest judici, tramitades per Pau Pons i Sunyer, domiciliat a la plaça de Catalunya, 5, de Berga, de professió comerciant, part demandant, representat per la procuradora Rosa Roig i Colomer i assistit per la lletrada Anna Àngel i Solà, contra Carles Clar i Ferreny, part demandada, declarat en rebel·lia.

També és possible que l'encapçalament tingui una estructura esquemàtica com aquesta:

Part demandant: Pau Pons i Sunyer
Procuradora: Rosa Roig i Colomer
Lletrada: Anna Àngel i Solà
Part demandada: Carles Clar i Ferreny, declarat en rebel·lia

SENTÈNCIA

Jutge: Màrius Mola i Mas

Berga, 22 de desembre de 2001

He vist aquestes actuacions sobre reclamació de quantitat.


2. Fets

En aquest apartat, amb l'encapçalament Fets o Relació de fets, s'han de consignar, amb la màxima claredat i concisió possibles, les pretensions de les parts o de les persones interessades, els fets en què les fonamenten (que han d'haver estat al·legats oportunament i tenir relació amb les qüestions que cal resoldre), les proves que s'hagin proposat i practicat i els fets provats, si s'escau.

Aquest apartat s'ha de redactar en paràgrafs separats i numerats. Si a l'encapçalament s'ha fet servir una estructura esquemàtica, els fets es poden numerar amb xifres aràbigues; si l'encapçalament té una estructura tradicional, amb un únic paràgraf, els fets es poden numerar amb ordinals escrits en lletres.


3. Fonaments de dret

Aquest apartat es pot encapçalar amb les expressions Fonaments de dret, Fonaments jurídics o Fonaments legals.

S'han d'expressar els punts de fet i de dret fixats per les parts i els que ofereixin les qüestions controvertides, s'han de donar les raons i els fonaments legals de la decisió que s'hagi de dictar i s'han de citar les normes jurídiques aplicables al cas.

Els fonaments de dret s'han de redactar en paràgrafs separats i numerats amb el mateix sistema que s'hagi utilitzat per als fets.


4. Decisió

És la part resolutòria de la sentència. Ha de contenir, numerats i separats, els pronunciaments corresponents a les pretensions de les parts, encara que l'estimació o la desestimació de totes o d'algunes de les pretensions es pugui deduir dels fonaments jurídics, així com el pronunciament sobre les costes i, si escau, ha de determinar la quantitat objecte de la condemna.

S'encapçala amb l'expressió Decisió o s'introdueix amb un verb conjugat (Decideixo o Decidim, Sentencio o Sentenciem).


5. Fórmula final

Abans de la signatura acostuma a aparèixer alguna de les fórmules següents:

Així ho disposo i ho signo.
Així ho disposem i ho signem.
Així ho pronuncio, mano i signo.
Així ho pronunciem, manem i signem.
Aquesta és la meva sentència, que pronuncio, mano i signo.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


6. Signatura

La sentència ha de ser signada pel jutge, la jutgessa o els magistrats que la dictin.


7. Diligència de publicació

En aquest apartat, que redacta i signa el secretari o la secretària, es fa constar que s'ha fet pública la sentència.
 

Exemple de sentència