En català, de vegades trobem construccions formades per un pronom relatiu seguit d'un infinitiu, sobretot quan el subjecte implícit de la subordinada coincideix semànticament amb el de l'oració principal. Per exemple:

Busca un lloc on viure.
Teoria en què basar els fets.
No hi ha res de què parlar.

En els registres formals, però, són més habituals altres solucions, com ara les construccions d'infinitiu amb la preposició per a o per, segons el parlar, o les oracions de relatiu amb el verb en subjuntiu, sovint acompanyades d'un verb modal com poder, haver de o caldre. Per exemple:

Busca un lloc on es pugui viure. / Busca un lloc per viure.
Teoria en què cal basar els fets. / Teoria en què basen els fets.
No cal parlar de res. / No hi ha res de què puguem parlar.

També s'han generalitzat les construccions de relatiu sense antecedent en oracions negatives amb tenir o haver-hi (No tenia on anar a dormir, Ha caigut perquè en aquesta habitació no hi ha on agafar-se…), tot i que, com en el cas anterior, en un registre formal són preferibles altres solucions.

En textos que donen instruccions o indicacions, com ara títols o advertiments, és habitual trobar la mateixa construcció amb pronoms interrogatius a començament de frase: què, com, on, quan o per què seguits d'un infinitiu. En aquests sintagmes, el subjecte té una interpretació indefinida, arbitrària, pròxima a la del pronom indefinit hom. Per exemple:

Com arribar-hi en cotxe?
On menjar?
Quan anar de vacances?

Com en els casos anteriors, en un registre formal serien preferibles altres solucions. Per exemple:

Com hi arribem en cotxe?
On menjarem?
Quan hem d'anar de vacances?