Imprimeix

Utilitzem l’accent per assenyalar la síl·laba tònica, és a dir, la síl·laba que pronunciem amb més força.

En general, els monosíl·labs no s’accentuen, excepte aquells que porten accent diacrític: pa, sol, pis...

Normes d’accentuació:
Les paraules de més d’una síl·laba es poden classificar en:
- agudes: la síl·laba tònica és l’última. Ex.: camí, carrer, dibuixar...
- planes: la síl·laba tònica és la penúltima. Ex.: plàtan, cadira, noia...
- esdrúixoles: la síl·laba tònica és l’antepenúltima. Ex.: època, còpia, ciència...

Les 12 terminacions que prenem com a referència per accentuar les paraules són les següents:

vocal:              a, e, i*, o, u*
vocal + s:        as, es, is, os, us
                       en, in
*Quan la i o la u formen part d’un diftong (decreixent) no es consideren vocals (són& semivocals) i, per tant, no considerem que siguin una de les 12 terminacions.

Les paraules agudes s’accentuen quan acaben en les 12 terminacions:
            després, arròs, sofà, pretén...

Les paraules planes s’accentuen quan no acaben en les 12 terminacions:
            fenòmens, pèsol, fèrtil, portàveu...

Les paraules esdrúixoles s’accentuen sempre:
            música, matèria, àvia, única...

Tipus d’accent. Accents oberts i tancats

La lletra a sempre porta l’accent obert (`): germà, ànec, càlida...
Les i i les u sempre porten l’accent tancat (´): últim, família, llumí...
Les e i les o es pronuncien obertes en alguns casos o tancades en d’altres. Per tant, algunes vegades porten accent obert i d’altres tancat.

Accentuació de la e

La e acostuma a portar accent obert la majoria de vegades.

E en paraula aguda
—Quan la e és una paraula aguda és oberta en la majoria dels casos: cafè, comprèn, promès...
—Però també hi ha e que porten accent tancat en paraules agudes:

Substantius acabats en –és: excés-excessos, congrés-congressos...
Els adverbis bé, també, després, només...
Futur, imperfet de subjuntiu: vindré, portés, pensaré ....
Present dels verbs acabats en –tendre: pretén, estén...

E en paraula plana i esdrúixola
—Quan la e és en una paraula plana o esdrúixola és quasi sempre oberta: fèrtil, aparèixer, pèsol, paciència...
—Hi ha, però, un nombre reduït de casos en què la e porta accent tancat:

els substantius i adjectius: cérvol, préssec, préstec, llépol, feréstec i església.
alguns verbs:

infinitius: créixer, néixer, prémer, ésser...
imperfet de subjuntiu i pretèrit perfet: portéssiu, volguérem..

Accentuació de la o

O en paraules agudes
—Quan la o és en una paraula aguda és tancada en la majoria dels casos: perdó, camió, planificació, divisió...
—Però també hi ha alguna o en mots aguts que porta accent obert.

substantius: arròs, espòs, ressò, repòs, talòs...
però, això, allò, de debò...

O en paraules planes i esdrúixoles
—Quan la o apareix en una paraula plana o esdrúixola és quasi sempre oberta: pròpia, fenòmens, pròleg...
—Hi ha, però, un nombre reduït de casos en què la o porta accent tancat:

els substantius i adjectius: estómac, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora...
alguns verbs:

infinitius: córrer i derivats (recórrer...)
formes del verb ésser: fóssiu, fórem...

Accents diacrítics

L’accent diacrític permet distingir paraules que s’escriuen igual però que tenen significats (i pronúncies) diferents. Els mots amb accent diacrític són:

Mots amb pronúncia incorrecta

Hi ha un nombre reduït de paraules que, de vegades, es pronuncien amb una síl·laba tònica incorrecta. Aquesta pronúncia inadequada pot fer-nos dubtar a l’hora d’accentuar.

Són agudes:
futbol, handbol, hoquei, xandall, oceà, iber, poliglot, cautxú, interval, timpà...

Són planes:
míssil, atmosfera, rèptil, tèxtil, torticoli, medul·la, termòstat, amoníac, omòplat, cardíac, austríac, intèrfon, acne, copia (i altres formes dels presents dels verbs acabats en –iar: estudia, negocia, denuncia...)

Són esdrúixoles:
pneumònia, diòptria, olimpíada, rubèola, èczema, període, Himàlaia, Hèlsinki...