Imprimeix
Com has pogut observar, els diftongs que no es pronuncien com a tals els assenyalem amb una dièresi. De tota manera cal tenir en compte que hi ha alguns casos en què no marquem aquests hiats amb el signe de la dièresi. Es tracta de les anomenades normes d’estalvi de la dièresi. Treballem-les.
No posem dièresi, malgrat que hi ha un diftong que no es forma, en els casos següents:
- Quan la i o la u han de dur accent segons les normes d’accentuació:
país, veí, conduís... però, en canvi: països, veïna, conduïssin
- En el futur, condicional, infinitiu i gerundi dels verbs acabats en vocal + ir:
traduint, reduir, conduiria, agrairem... però, en canvi: traduït,
reduïm, conduïssis, agraïa
- En els sufixos -isme, -ista:
egoisme, egoista, panteisme, judaisme, altruista... (excepte proïsme)
- En les paraules compostes amb els prefixos contra-, re-, co-, anti-, semi-:
contraindicació, reincidir, antiinflamatori, coincidir... (excepte reüll)
- En els mots que acaben en les terminacions llatines -ius, -ium:
Aquàrium, pòdium, mèdium, Màrius...
Compte!
La dièresi es posa sobre la i o la u que hauria estat la semivocal del diftong (la i o la u formadores del diftong). Aquesta posició no sempre coincideix amb la síl·laba tònica:
diürètic, esquiï...
Les formes del present de subjuntiu dels verbs acabats en -iar, -ear, -uar porten la dièresi sobre l’última i, que no és la síl·laba tònica:
estudi-ï, copi-ïs, cre-ï, actu-ïs...
|
|