En oracions copulatives en què el subjecte és una persona o un animal i l'atribut és un adjectiu o un participi, s'utilitza el verb ser o estar segons el cas.

En general, es fa servir el verb ser si l'atribut indica una qualitat definidora o una característica permanent. Per exemple:

En Joan és tranquil.
És un nen pàl·lid, té la pell molt blanca.
En Narcís és sord de naixement.

En canvi, generalment es fa servir estar per expressar un estat transitori. Per exemple:

En Joan està tranquil perquè se sent ben preparat per a l'examen.
Avui aquest nen està molt pàl·lid, no es troba bé.
No et sento bé, amb aquest terrabastall estic sorda.

Ara bé, cal tenir en compte els casos següents:

1. És preferible fer servir el verb ser amb adjectius que indiquen l'estat civil o laboral com ara casat, solter, separat, divorciat, vidu o jubilat, malgrat que darrerament s'ha generalitzat l'ús del verb estar. Per exemple:

De les dues bessones, la Natàlia és casada i la Roser és soltera.
En Quim és vidu des de fa molts anys.

Però s'utilitza el verb estar quan aquests adjectius indiquen un canvi, de vegades passatger. I en el cas de casat, també s'usa quan porta un complement que indica la persona amb qui algú està casat. Per exemple:

Tinc el marit fent negocis a la Xina: estic solter.
Ets soltera o casada? Estic casada amb la Júlia.

2. Amb els adjectius viu i mort es poden utilitzar tant el verb ser com el verb estar, sense cap canvi de significat. Per exemple:

El seu besavi és/està viu i té el cap ben clar.
Quan va arribar a l'hospital ja era/estava mort.

De la mateixa manera, segons els parlars, s'usa tant ser com estar davant de certs participis, sense que la tria d'un o altre alteri el significat de la frase. Per exemple:

Nelson Mandela és/està enterrat a Qunu.
Hi ets/estàs convidada.