Generalment, un infinitiu porta article (o un altre determinant) quan ja s'ha lexicalitzat com a nom o bé funciona sintàcticament com un nom. Per exemple:
El saber no fa cap nosa.
El menjar d'avui és excel·lent.
El parlar d'aquest indret m'agrada molt.
Té un somriure que m'enamora.
El seu caminar [...]
La perífrasi acabar per + infinitiu expressa la culminació d'una situació més o menys llarga produïda per una insistència. Per exemple:
Si ho demanes tantes vegades, acabaràs per esgotar-li la paciència.
És tan pesat que acabarem per claudicar.
Altres construccions que es poden fer servir també [...]
La perífrasi anar a + infinitiu es pot fer servir en català, especialment en contextos de passat, amb un valor d'imminència, és a dir, per indicar que l'acció expressada per l'infinitiu estava a punt d'esdevenir-se, però no ha arribat a succeir. Per exemple:
Vaig córrer per agafar el gerro, que [...]
En català, s'han generalitzat les construccions de pronom interrogatiu davant d'infinitiu, sobretot en oracions negatives amb tenir o haver-hi: no tenir per què + infinitiu, no tenir amb què + infinitiu, no haver-hi de què + infinitiu. Per exemple:
No tens per què anar-hi.
Ella ja no té amb què [...]
L'ús del verb venir davant d'un infinitiu introduït per la preposició a és adequat amb sentit aproximatiu ('fer o esdevenir-se d'una manera aproximada allò que indica aquell infinitiu'). Aquest verb també pot fer referència a la culminació d'un procés o al resultat d'una argumentació. Per exemple [...]
Per expressar la noció de probabilitat, el recurs més habitual és utilitzar la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat segons el cas. Per exemple:
Ara deuen ser les tres.
Ahir, quan va arribar, devien ser les tres.
Altres recursos per expressar el sentit de probabilitat són la perífrasi [...]
En català es fa servir, amb valor passiu, la construcció ésser de seguida d'un infinitiu que expressa un procés mental (com ara agrair, lamentar, plànyer, suposar, etc.) i és sinònima de les perífrasis d'obligació caldre + infinitiu o haver de + infinitiu. Per exemple:
És d'agrair que ens ho [...]
De + infinitiu: subjecte o atribut
Quan un infinitiu fa de subjecte o d'atribut d'una oració i va posposat al verb principal, es pot introduir amb la preposició de. Per exemple:
Em dol (de) fer-ho d'aquesta manera (subjecte posposat).
La meva intenció era (de) cridar l'atenció sobre aquella [...]
La majoria de verbs de dicció admeten com a complement directe tant una oració en forma flexionada com una oració amb el verb en infinitiu, el qual pot ser simple o compost. És el cas de prometre, jurar, confessar, afirmar, assegurar, declarar, insinuar, sostenir, demanar, suplicar... Per exemple [...]
Per indicar que una acció no ha estat acomplerta i està pendent es pot fer servir la construcció nom / indefinit + a + infinitiu (tant el nom, que pot estar quantificat, com l'infinitiu tenen un sentit genèric). Per exemple: coses a fer, poca cosa a dir, no hi ha res a fer, etc.
Aquesta [...]