Davant d'un infinitiu que expressa finalitat, és possible fer servir les preposicions per i per a en els parlars que distingeixen aquestes dues preposicions (valencià, tortosí, i en els parlars més occidentals del nord-occidental), o bé només la preposició per, en els parlars que només usen aquesta preposició (en la resta del nord-occidental, septentrional, central, baleàric i alguerès).
Una altra opció, independentment del parlar, és mantenir la distinció tradicional d'aquestes dues preposicions en les construccions finals:
1. S'usa per en construccions finals en què, a més del propòsit o destinació pel qual s'actua, es fa referència a la causa o motiu que origina l'acció. Aquest infinitiu generalment depèn d'una oració principal formada per un verb d'acció, però també pot dependre d'un sintagma nominal que està relacionat amb un verb d'acció. Per exemple:
Havíem anat a Girona per visitar el meu oncle.
No parla per no molestar.
Li volia explicar l'anada a Girona per visitar el meu oncle. (l'infinitiu visitar depèn del nom anada, el qual, al seu torn, prové del verb anar).
2. En canvi, s'usa per a en els casos següents:
2.1. Quan la construcció final no depèn d'un verb d'acció, sinó dels elements següents:
2.2. Quan la construcció final depèn d'un predicat d'acció però: