El guió (—) és un signe gràfic que es representa amb una ratlla horitzontal. També s'anomena guió llarg.

Els usos principals del guió són els següents:

1. Els guions s'usen alternativament amb les comes i els parèntesis per introduir incisos en el discurs. S'usa un o altre signe segons que el text de l'incís tingui una relació més propera o allunyada de la resta. Els guions indiquen una proximitat mitjana: l'incís no té tanta relació amb el discurs com si l'introduïssin comes ni en queda tan allunyat com si l'introduïssin parèntesis. El guió d'obertura d'un incís s'escriu sense deixar cap espai amb el mot que el segueix, i el de tancament, sense deixar cap espai amb el mot que el precedeix. Per exemple:

La solució del problema no té a veure amb la dotació de mitjans —tot i que aquesta és també una qüestió important—, sinó amb l'especialització dels treballadors.

En cas que l'incís sigui al final de l'oració, s'omet el guió de tancament davant del punt, tant si és punt seguit com si és punt final. Per exemple:

La vaig veure molt trista —ja devia haver parlat amb el metge.

2. En els diàlegs els guions obren la intervenció de qui parla. Es marquen també amb guions els incisos del narrador. Per exemple:

—Què dius ara! —va dir ella—. Si que anem bé!

Si no hi ha cap altra intervenció, s'omet el darrer guió després de l'incís del narrador.

—Quant s'hi està, d'aquí a Tarragona?—Una hora —va respondre.

3. Els guions poden introduir cada element d'una enumeració quan aquests elements es disposen en columna, si bé hi ha autors que aconsellen d'utilitzar només números o lletres d'ordre. En qualsevol cas, caldria deixar un espai entre el guió i el mot que el segueix. Per exemple:

— folis
— llibretes amb espiral
— blocs de notes
— bolígrafs

En tots els usos esmentats cal fer servir el guió (—), no el guionet (-), que té altres funcions.