Com a criteri general, es recomana escriure sencers (és a dir, no abreujats) els noms de les viesurbanes. Ara bé, si es tracta d'un text sintètic, com ara un quadre sinòptic, una llista, el sobre d'una carta, una targeta, un imprès, etc., se solen escriure abreujats.
Les abreviatures acaben amb [...]
Entre la denominació genèrica d'una via pública (carrer, plaça, etc.) i la denominació específica (Pau Claris, Catalunya, etc.) hi ha la preposició de i, si escau, l'article. Per exemple: plaça de l'Àngel, carrer de les Lletres. De vegades, però, la preposició de s'elideix i l'article també. Així, [...]
Fitxa
370/4Darrera versió: 12.02.2018
Títol
Traducció de noms de lloc no catalans
Traducció de topònims no catalans
Resposta
Com a norma general es tradueixen tots els noms de poblacions o ciutats quan hi ha tradició de fer-ho en català. Així doncs, Huesca és Osca, London és Londres i Milano és Milà. Però Buenos Aires o Washington, per exemple, no s'han traduït mai. Aquesta norma també s'aplica als noms d'estats, de nacions sense estat o de divisions regionals. Per tant, es tradueixen Mèxic, Japó, Marroc, Bretanya o Castella. En canvi, habitualment no es tradueixen els noms de comarques o petites regions naturals, com ara Las Alpujarras.
Pel que fa als accidents geogràfics, també val la norma general esmentada abans: els rius, els mars, les serralades i altres accidents sovint tenen un nom adaptat al català si són coneguts. És el cas del Danubi, el cap Blanc, la serralada dels Carpats o la mar Càspia. En canvi, quan es tracta de geografia regional o local, normalment no se'n tradueixen els noms ni, a vegades, la part genèrica: platja d'El Sardinero,
illa de Madeira, la Sierra Nevada.
A l'hora de traduir les denominacions de vies públiques, cal mantenir el nom oficial i traduir només la part genèrica, és a dir, les formes com ara carrer, plaça o avinguda. Per exemple: la plaça Mayor,
el passeig de Recoletos.