Els verbs transitius porten un complement directe. De vegades, aquest complement directe és una oració subordinada substantiva en indicatiu (que + verb) o bé en infinitiu. Per exemple es poden construir amb aquesta alternança alguns verbs de dicció, com ara prometre o jurar, o bé alguns verbs de creença o suposició, com ara confiar o imaginar-se:

El meu fill va prometre portar-se bé.
El meu fill va prometre que es portaria bé.

No m'imaginava plegar tan d'hora.
No m'imaginava que plegaria tan d'hora.

Ara bé, hi ha altres verbs de dicció, com dir, explicar, precisar, notificar, etc. que no poden dur com a complement directe una oració d'infinitiu. Per exemple:

El meu fill va dir que es portaria bé (i no El meu fill va dir portar-se bé).

Tampoc no poden dur una subordinada d'infinitiu verbs de percepció intel·lectual, com ara percebre o adonar-se. Per exemple:

El meu fill no es va adonar que venia la policia (i no El meu fill no es va adonar venir la policia).