FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Forma que revesteixen l'acusatiu i el datiu del pronom de primera persona jo quan, no seguint-lo un segon pronom feble, va immediatament darrere d'un verb acabat en vocal altra que una u subjuntiva o d'un pronom feble acabat en vocal. Escolta'm. Dona'm la mà. Va posar-se'm malalt el menut. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Forma que revesteixen l'acusatiu i el datiu del pronom de primera persona jo quan precedeix immediatament un verb començat en vocal o h o l'un dels dos pronoms hi i ho. No m'escolta. M'ha donat la mà. No m'ho diguis. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Ironia malèvola, burleta. Has vist amb quina sorna m'ha dit que ell estava sempre disposat a complaure'm? Ell, que no fa mai res del que li mano! [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Imaginar-se (alguna cosa) jutjant pels indicis, per l'aparença, etc., conjecturar. M'afigurava que arribaria demà. Ha negat el seu deute? No m'ho hauria afigurat mai. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Sotmetre (quelcom) detingudament, un cop i altre cop, a la consideració mental. Rumiar un pla de venjança. Encara no m'he decidit; deixa'm rumiar una estona. [...]