El català distingeix entre el so de essa sorda (com la de sol, russa, cirera o adreça) i el so de la essa sonora (com la de Teresa, colze o zoo).

Entre vocals, la grafia ss (essa doble) representa el so de la essa sorda: massa; i la grafia s (essa simple) representa el so de la essa sonora: cosa.

És útil recordar que es pronuncia essa sonora (escrita amb una sola s), per exemple:

• en el sufix -esa que expressa qualitats físiques o morals: bellesa, certesa, feblesa, immediatesa, rigidesa, riquesa, validesa, etc. (i en el plural: certeses, febleses, etc.)
• en gentilicis femenins com ara aranesa, holandesa, japonesa, etc. (i en els plurals: aranesos, araneses, etc.)
• en la forma femenina d'adjectius acabats en -ós com ara abundosa, blanquinosa, fabulosa, plujosa, etc. (i en els plurals: plujosos, plujoses, etc.)
• en participis femenins com ara atesa, estesa, impresa, tramesa, etc. (i en els plurals: atesos, ateses, etc.)

Algunes paraules que creen dubtes, tant des del punt de vista escrit com de pronúncia, són les següents:

• paraules que cal pronunciar amb essa sorda (com passa) i escriure amb ss (essa doble): agressió, agressor, alcaldessa, discussió, dissoldre, expressió, frontissa, impressió, impressor, percussió, premissa, repressió; Eivissa, etc.
• paraules que cal pronunciar amb essa sorda, malgrat que s'escriuen amb una sola s entre vocals: aerosol, cromosoma, dinosaure, ecosistema, ultrasò, etc.
• paraules que cal pronunciar amb essa sonora (com casa) i escriure amb s (essa simple): casos, entusiasme, episodi, exclusió, explosió, fase, frase, impresos, impreses (encara que pertanyin a la família de impressió), lesió, paisatge, països, presagi, residu; Àsia, etc.