Resultats de la cerca frase exacta: 37
|
1.
vanitat
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Qualitat de va. La vanitat dels plaers del món. Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents. És un home carregat de vanitat. Tenir una vanitat ridícula, insuportable. [...]
clorós -osa
|
|
2.
vanitat
Font
Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana (4a edició)
f 1 [qualitat de va] vanidad. 2 [orgull] vanidad. 3 vanitat de vanitats vanidad de vanidades. [...]
|
|
3.
vanitat
Font
Diccionari de sinònims Franquesa d'Enciclopèdia Catalana (2a edició)
presumptuositat petulància pretensió fatuïtat fanfàrria estufera suficiència Cp. vanaglòria, ostentació, jactància 3 Agafar vanitat: Envanir-se. Mostrar vanitat: Vanejar. Manuel Franquesa i Enciclopèdia Catalana [...]
|
|
4.
tafarrejar
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Ostentar vanitat, presumir. [...]
|
|
5.
tafarra
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Vanitat, presumpció. Persona presumida. [...]
|
|
6.
vanitós -osa
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que té molta vanitat. Que denota vanitat. Un somriure de vanitosa suficiència. [...]
|
|
7.
vanitosament
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Amb vanitat. [...]
|
|
8.
envanir
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Causar o infondre vanitat (a algú). El triomf l'ha envanit. Esdevenir vanitós, agafar vanitat. S'envaneix del més petit èxit. [...]
|
|
9.
fatu fàtua
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Ple de presumpció, de vanitat infundada. [...]
|
|
10.
adular
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat. Un polític que no fa sinó adular el poble. Els cortesans adulaven el rei. Adular l'ambició, els capricis, la vanitat, d'algú. [...]
|
clorós -osa
1 adj. [QU] Relatiu o pertanyent al clor.
2 adj. [QU] Que conté clor, s'aplica especialment als compostos en què aquest actua com a trivalent.