En nomenclatura química, signe emprat en els alquens per a referir-se a l'isòmer que té els grups de més alt pes molecular disposats en diferent costat de la molècula. No sempre equival al prefix trans-. [...]
En els parlars valencians, d'acord amb la seva tradició ortogràfica ratificada per les Normes de Castelló (1932), és habitual i acceptable l'ús de l'accent tancat (en comptes de l'obert) sobre la e tònica corresponent, segons la pronunciació pròpia dels parlars occidentals.
En els mots aguts [...]
La denominació oficial d'aquest municipi de l'Alt Empordà és Lladó.
Contràriament, la forma normativa d'aquest topònim ?ben documentat des del segle X? és Lledó, ja que prové del llatí LOTONE ('lledó, lledoner') i presenta una evolució regular a partir de la forma llatina posterior LEDONE.
Aqu [...]
Formes com autoescola, infraestructura i poliesportiu s'han derivat de les paraules catalanes escola, estructura i esportiu afegint-hi al davant un prefix. Aquests mots s'escriuen junts i sense guionet, i no perden la e- inicial de les paraules originàries (no són adequades, per tant, formes com [...]
Hi ha casos en què la vocal e presenta alternança pel que fa a la pronúncia oberta o tancada segons els parlars.
En gironí i en part del valencià meridional, la e tònica de la terminació -ència es pronuncia tancada. Per exemple: absència, conferència, referència.
A més a més, en gironí es [...]
La vocal e és oberta davant de ela, de erra vibrant seguida de vocal i de erra simple seguida de consonant (llevat que la consonant que segueix la erra simple sigui b, p o m). Així, es pronuncien amb e oberta les paraules següents:
e oberta + l: arrel, cel, empelt, gel, mel, tela, Estel, Miquel [...]
En determinats parlars hi ha alguns fenòmens fonètics relacionats amb les vocals a i e àtones que són acceptables. Els més destacables són els següents:
En nord-occidental i en valencià, és habitual la pronúncia de a en comptes de e en la síl·laba inicial, si acaba en consonant, especialment [...]