Davant d'un nom de lloc, l'adjectiu tot pot significar 'la totalitat d'aquest territori' o 'la totalitat de la població d'aquest territori' i, en general, no concorda amb el topònim. Per exemple:
TotCatalunya va sortir al carrer.
És un recull de la toponímia de tot Figueres.
Ara bé, quan el [...]
Catalunya del Nord
La denominació Catalunya del Nord (i no Catalunya Nord) és la que modernament designa la part del Principat de Catalunya administrada per l'Estat francès en virtut del Tractat dels Pirineus (1659).
[...]
En general, l'adjectiu mig és invariable davant d'un nom de lloc. Per exemple: mig Catalunya, mig Barcelona, mig València, mig Balears, mig Valls.
Cal tenir en compte, però, que davant d'un topònim femení singular que sempre du article, com ara la Bisbal o la Barceloneta, es fa la concordança de [...]
Aquests són els topònims i gentilicis corresponents a les comarques i caps de comarca de Catalunya ordenats alfabèticament.
Alta Ribagorça: ribagorçà -ana
Alt Camp: de l'Alt Camp
Alt Empordà: empordanès -esa, alt-empordanès -esa
Alt Penedès: penedesenc -a
Alt Urgell: alt-urgellenc -a
Amposta [...]
El dígraf ny, que es troba en mots com vinya i Catalunya, representa un únic so. Es presenta en diverses posicions dins d'un mot:
enmig de paraula, entre vocals: cenyir, companyia, escanyar-se, guenyo, pinya, vergonya; Avinyó, Balenyà, Banyoles, Bolonya, la Corunya, etc.;
a final de paraula [...]
Les locucions tot i això (o tot i amb això) i tot i així (o així i tot) es fan servir per indicar un contrast entre dos elements. Per exemple:
Té molta feina; tot i això, tractant-se de tu, ho farà.
No viuen gaire lluny. Tot i així, no crec que vinguin.
També hi ha altres connectors que també [...]
La locució tot i + gerundi es fa servir per expressar una oposició, malgrat que per expressar aquest significat és més habitual fer servir la locució tot i seguida d'una subordinada encapçalada per la conjunció que, o bé la locució tot i seguida d'una oració d'infinitiu o d'un sintagma nominal [...]
Aquests són els topònims i gentilicis corresponents a les comarques i caps de comarca de la Catalunya del Nord ordenats alfabèticament.
Alta Cerdanya: cerdà -ana
Capcir: capcinès -esa
Ceret: ceretà -ana
Conflent: conflentí -ina
Formiguera: formiguerenc -a
Montlluís: montlluïsà -ana
Perpinyà [...]
L'adverbi tot, quan s'anteposa a un gerundi, emfasitza la idea de simultaneïtat. Per exemple
He trucat a la mare tot venint amb el cotxe de línia.
Tot rient s'ha distret dels seus problemes.
Ara bé, cal tenir en compte que aquesta construcció és molt marcada. Per tant, quan no hi ha la voluntat [...]
Les formes pertot i per tot tenen significats diferents.
L'adverbi pertot significa el contrari que enlloc, és a dir, vol dir 'en tot lloc'. Per exemple:
Després de la mort del pare, li semblava que el veia pertot: a la cuina, al carrer, al metro, fins i tot a la cambra...
En canvi, la [...]
Fitxa
5889/5Darrera versió: 14.02.2020
Títol
Criteris de redacció de la carta
Resposta
Definició
La carta és una comunicació escrita de caràcter interpersonal de contingut general, no prevista en la tramitació d'un procediment administratiu.
Criteris generals de redacció
Com es veu en la definició, la carta pot tractar de més d'un tema, i aquests poden ser molt variats segons si es tracta de relacions personals, comercials o administratives. Les breus explicacions que tot seguit s'exposen afecten principalment, però no exclusivament, les cartes pròpies de la relació administrativa.
Com a principi general, la redacció administrativa ha de ser clara, rigorosa i concisa. Així, per aconseguir aquests propòsits cal partir d'una estructuració lògica del text en què, per mitjà de paràgrafs breus i separats, es distingeixen els tres grans blocs d'informació: presentació, desenvolupament i conclusió. Això vol dir, doncs, que abans de començar a redactar una carta, cal seleccionar la informació que ha d'incloure. Un cop seleccionada la informació i organitzada en blocs homogenis, cal triar aquells recursos de la llengua que faciliten la simplificació i la precisió de la redacció. Així, sempre que sigui possible, cal mantenir l'ordre lògic de la frase (subjecte, verb, complements), cal usar els mots o els termes adequats al nivell de precisió i cal fer frases curtes i ben puntuades.
Estructura i continguts
Les característiques i el contingut de cada una de les parts de la carta són els següents:
1. Destinació
Els destinataris d'una carta tant poden ser particulars com institucions o organitzacions. Aquests destinataris es poden identificar de manera completa o reduïda. Quan els destinataris s'identifiquen de manera completa, la informació és la mateixa que apareix en una adreça d'un sobre i és convenient que ocupi cinc línies com a màxim; si s'utilitzen sobres amb finestra, es pot situar al marge esquerre o al marge dret, d'acord amb la situació de la finestra. Quan per qüestió d'espai la informació es redueix al mínim que permet identificar amb facilitat la persona destinatària, només s'hi fan constar el nom i el càrrec o el nom i la localitat, normalment al marge superior esquerre de la carta.
2. Cos
A part dels criteris generals de redacció expressats i com a tret que afecta tot el text de la carta, convé recordar que des del primer moment cal definir el to de relació entre els comunicants. Aquest to, que sempre s'ha de moure en un nivell de formalitat, pot ser solemne, respectuós o cordial.
Pel que fa als tractaments personals, cal distingir l'emissor del receptor. Per a l'emissor es pot triar entre la primera persona del singular o la del plural. Si el to ha de ser més directe i personal, cal escriure en primera persona del singular.
Pel que fa al receptor, la forma preferent és el tractament de vós. El tractament de tu només és adequat en casos de gran amistat i confiança mútua.
3. Signatura
L'estructura més habitual de la signatura d'aquest document és la següent:
rúbrica
nom i cognoms
càrrec
A diferència de l'ofici, la carta, com que és un document interpersonal, dona preferència a la persona i el càrrec se situa en aposició, en darrer lloc, i, per tant, no s'ha d'introduir per mitjà de l'article determinat.
4. Datació
Si el paper de carta du impresa l'adreça i la localitat ja hi figura, se'n pot prescindir i la datació es pot reduir a expressar el dia, el mes i l'any. Si no és així, cal indicar primer la localitat i després d'una coma, la data.
Igual que l'ofici, la carta té un sistema de datació doble pel que fa a l'emissió. Des d'un punt de vista formal, però, la data que cal tenir en compte és la del registre de sortida.
5. Informació ocasional
Fora del cos de la carta també hi ha la possibilitat d'afegir al peu de l'escrit informacions addicionals, com poden ser les referències a documents, annexos, etc. Normalment aquestes informacions s'introdueixen per mitjà de les sigles PD (post data: després de la data) o PS (post scriptum: després de l'escrit).
En aquest apartat, també s'hi poden trobar les inicials de qui redacta (en majúscules) separades per una barra inclinada de les inicials de qui transcriu el text (en minúscules), per exemple: CD/mc.
Identificació de l'organisme
Pel que fa a la resta d'elements que configuren el disseny gràfic de la carta (amplada de marges, situació del logotip i de l'adreça, etc.), atès que afecta tota la documentació d'un organisme, cal seguir les normes o els programes de cada institució.