De vegades, quan s'afegeix un pronom feble a una forma verbal es creen combinacions pròpies de la llengua oral, que no són adequades en els registres formals. Quan es volen reproduir per escrit aquestes combinacions col·loquials es poden produir canvis ortogràfics. Els casos més habituals són els següents:

1. Quan s'afegeix un pronom feble a continuació d'un infinitiu de la segona conjugació acabat en -er àton (com ara conèixer, convèncer, empènyer, merèixer, néixer, córrer, etc.), en els registres informals se sol ometre la -r final de l'infinitiu. En aquests casos, l'infinitiu perd l'accent. Per exemple:

M'ha dit que vol coneixe'm (en lloc de conèixer-me).
Avui, per força, ha de convence'l (en lloc de convèncer-lo).
El seu objectiu és empenye'ns perquè marxem (en lloc de empènyer-nos).
No sé si podem mereixe'ls (en lloc de merèixer-los).

2. Quan s'afegeix un pronom feble a continuació d'un imperatiu de segona persona del singular que acaba en -es àton (com ara digues, estigues, dugues, tingues, vulgues, sigues, sàpigues, etc.), en els registres informals se sol ometre la s final de l'imperatiu. Per exemple:

Digue'm si vindràs (en lloc de digues-me).
Estigue't quiet (en lloc de estigues-te).
Tingue-la preparada per si la necessitem (en lloc de tingues-la).
Sigue-li sincera (en lloc de sigues-li).

3. Quan s'afegeix un pronom feble a la segona persona del singular de l'imperatiu (com ara ajup, cull, cus, mor, promet, etc.), en els registres informals se sol afegir una e de suport al verb. Per exemple:

Ajupe't més per poder-hi arribar (en lloc de ajup-te).
Promete'm que hi vindràs (en lloc de promet-me).