En català central, en septentrional, en nord-occidental, en eivissenc i en una part del valencià, els grups consonàntics finals formats per n, m i l seguides de t/d, p/b i t/d, respectivament, solen emmudir aquesta última consonant, tant si és en posició final com si va seguida de la marca de plural -s. Per exemple:

[m] camp, tombs (però acampada [mp], tombarella [mb])
[n] accident, profunds (però accidental [nt], profunda [nd])
[l] alts, Eudald (però altura [lt], Eudalda [ld])

També hi ha emmudiment, encara que no tan sistemàtic, en el cas de t o d precedides de r o s, i de c o g precedides de n. Per exemple:

[r] o [rt] fort, absurd
[s] o [st] abast, vist
[n] o [nc] blanc, fong

En canvi, aquests grups consonàntics es mantenen en mallorquí, menorquí, alguerès i una bona part del valencià. Per exemple:

[mp] camp, tomb
[nt] accident, profund
[lt] alt, Eudald.

En aquests parlars, però, l'emmudiment de la consonant final es produeix sempre quan la segueix un mot que comença per consonant. Per exemple:

[m] camp florit
[n] vessant sinistre
[l] molt perfumada

El procés d'emmudiment de la consonant final no afecta en cap parlar els grups de consonants que no comparteixen el lloc o mode d'articulació. Així, en els casos següents en tots els parlars es pronuncien les dues consonants finals:

Casp [sp], calb [lb], solc [lc], porc [rc], torb [rb], caic [ic], coit [it]