Quan la e final de certs noms propis es pronuncia en la llengua d'origen, els derivats per indicar relació o pertinença al personatge conegut corresponent o a la seva obra es formen a partir de la terminació -à, -ana (i no -ià, -iana). Per exemple: nietzscheà, nietzscheana (de Nietzche) booleà [...]

, Esparta, Estocolm; Escipió, Estrabó, Estuard Aquesta vocal de suport no apareix en manlleus en què la essa va seguida d'una u semivocal. En canvi, encara que no estigui representada gràficament, es pronuncia en certs noms comuns i propis no adaptats que provenen d'altres llengües. Per exemple: Sense [...]

Els mots que comencen amb els grups consonàntics pn-, ps-, pt, gn-, mn- i alguns altres normalment es pronuncien emmudint la primera lletra. Ara bé, en un context molt formal en què la dicció és molt acurada, de vegades es pronuncia tot el grup consonàntic.  Aquests grups consonàntics es troben [...]

Els noms propis geogràfics acabats en -a àtona se solen considerar femenins. Per exemple: la Tortosa visigoda, la Tarragona romana, l'Eivissa púnica, la Tordera. Si s'hi anteposen els adjectius tot i mig, no solen flexionar. Així doncs, es diu: recórrer tot Europa, Ho sap mig Barcelona. També es [...]

: en el verb halar ('menjar') en algunes interjeccions: ehem!, ha!, hum!... en estrangerismes no adaptats fonèticament al català: hall, hippy, hobby... en noms propis no adaptats i els seus derivats, en què la h ha conservat la pronúncia de la llengua d'origen: Hamlet, Hegel, Hitler, Hölderlin, Hume [...]

Els noms propis no catalans que no tenen una forma catalana adaptada d'ús general se solen pronunciar d'acord amb la llengua originària del nom propi. Cal evitar, però, les pronúncies massa forçades.  En el cas del nom propi de la cancellera alemanya Angela Merkel, la consonant g, per exemple, es [...]