FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
reunió. Atenent que és fora de la ciutat, no podrà comparèixer a la cita. Tenir atencions (envers algú). No m'atén com jo voldria. atendre una prometença [o atendre una convinença] Complir-la. Prestar atenció (a un client) en un establiment públic, [...]
que substitueix un complement, sigui directe o indirecte.
En el cas del complement directe els pronoms el, la (l'), els, les es poden confondre amb els de complement indirecte, que són li, per al singular, i els, per al plural, i a la inversa. Per exemple:
En què el puc atendre? (i no En què li puc [...]
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions [...]
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions envers algú' en els usos transitius. Per tant, es pot dir atendre al que diuen, atendre el seu consell, atendre els convidats... En canvi, atenir-se és un verb pronominal que vol dir 'ajustar-se, restar fidel a alguna cosa', com en atenir-se a la paraula donada.
En segon lloc, el verb atenir-se es conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major part de les formes restants només es diferencien en una vocal: (m')atinc i atenc, (ens) atenim i atenem, (s')atindrà i atendrà, etc.
Aquestes similituds fan que a vegades en lloc d'algunes formes del verb atenir-se se n'usin per error d'altres que corresponen al verb atendre. Així, doncs, cal dir Si ens atenim (o m'atinc, o s'atingués...) al reglament... i no pas Si ens atenem (o m'atenc, o s'atengués...) al reglament..., No s'han atingut a les ordres i no pas No s'han atès a les ordres, S'até a les instruccions i no pas S'atén a les instruccions, etc.
v intr 1 atender, prestar atención. v tr 2 [tenir en compte] atender. Atendre les recomanacions dels més grans, atender las recomendaciones de los mayores. 3 [un client, uns convidats] atender. Us atenen?, ¿le atienden? [...]
FontDiccionari de sinònims Franquesa d'Enciclopèdia Catalana (2a edició)
1 Estar atent a alguna cosa, posar cura en alguna cosa. posar (o parar) esment estar alerta fer cas fer atenció prestar (o posar) atenció escoltar amb atenció tenir en compte mirar-s'hi fixar-s'hi dreçar l'orella guardar-se, atendre, en sentit negatiu. Guarda't de fer-ho, fes atenció a no fer-ho [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
A l'antiga Roma, el qui portava el feix com a insígnia del seu ofici, que era principalment d'atendre els magistrats quan apareixien en públic. [...]
Fitxa
5975/4Darrera versió: 01.09.2022
Títol
atendre o atenir-se?
Resposta
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions envers algú' en els usos transitius. Per tant, es pot dir atendre al que diuen, atendre el seu consell, atendre els convidats... En canvi, atenir-se és un verb pronominal que vol dir 'ajustar-se, restar fidel a alguna cosa', com en atenir-se a la paraula donada.
En segon lloc, el verb atenir-se es conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major part de les formes restants només es diferencien en una vocal: (m')atinc i atenc, (ens) atenim i atenem, (s')atindrà i atendrà, etc.
Aquestes similituds fan que a vegades en lloc d'algunes formes del verb atenir-se se n'usin per error d'altres que corresponen al verb atendre. Així, doncs, cal dir Si ens atenim (o m'atinc, o s'atingués...) al reglament... i no pas Si ens atenem (o m'atenc, o s'atengués...) al reglament..., No s'han atingut a les ordres i no pas No s'han atès a les ordres, S'até a les instruccions i no pas S'atén a les instruccions, etc.