Resultats de la cerca frase exacta: 105
|
1.
imperatiu -iva
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que conté, que denota, un manament, una ordre. Parlar en to imperatiu. Que no pot ésser evadit o evitat. Un deure imperatiu. L'imperatiu moral. Mode imperatiu. Un verb en imperatiu. [...]
|
|
2.
Accions en les interfícies digitals: infinitiu o imperatiu?
Font
Fitxes de l'Optimot
A l'hora de reproduir les ordres que s'intercanvien en el diàleg amb
l'ordinador, es recomana d'utilitzar l'imperatiu. Concretament, es fa
servir el tractament de vós (la segona persona del plural) en els missatges que el programa
adreça als usuaris. I s'utilitza el tractament de tu (la segona [...]
|
|
3.
Imperatiu del verb 'venir': 'vingueu' o 'veniu'?
Font
Fitxes de l'Optimot
La segona persona del plural de l'imperatiu del verb venir és veniu. En canvi, la forma vingueu correspon a la segona persona del plural del present de subjuntiu. Per exemple:
Veniu quan vulgueu (i no Vingueu quan vulgueu).
Ara bé, cal tenir en compte que en contextos negatius es fa servir [...]
|
|
4.
Imperatiu del verb morir-se: mor-te o more't?
Font
Fitxes de l'Optimot
La segona persona de singular de l'imperatiu del verb morir és mor. Quan es combina amb el pronom de segona persona del singular s'obté la combinació mor-te.
Ara bé, de vegades se sol afegir una e de suport al verb i aleshores el pronom feble adopta la forma 't: more't. Per exemple:
T'odio [...]
|
|
5.
imperatiu
Font
Diccionaris terminològics del TERMCAT
Àrea temàtica
Economia. Empresa
Circumstància de compliment obligat en un projecte creatiu en forma de condició, requisit o instrucció, que sol ser una demanda explícita del client i sol aparèixer especificada en un brífing. [...]
|
|
6.
imperatiu
Font
Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana (4a edició)
-iva adj 1 imperativo -va. m 2 imperativo. 3 (o mode imperatiu) gram imperativo, modo impertivo. [...]
|
|
7.
Imperatiu del verb dir + pronom feble: diga'm o digue'm?
Font
Fitxes de l'Optimot
La segona persona de singular de l'imperatiu del verb dir és digues. En conseqüència, quan es combina amb un pronom feble, s'obtenen les combinacions següents: digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Per exemple:
Digues-me si podreu participar en el col·loqui de la tardor.
Digues-li que [...]
|
|
8.
Segona persona de plural de l'imperatiu / 'respongueu' o 'responeu'?
Font
Fitxes de l'Optimot
Hi ha verbs de la segona conjugació, com ara respondre o beure, que formen l'imperatiu amb formes que presenten el so velar g. Cal tenir en compte, però, que quan la segona persona del singular no presenta aquest so, la forma corresponent a la segona persona del plural tampoc no la té. Per exemple [...]
|
|
9.
'convingues' o 'convén'?, 'convingueu' o 'conveniu'? / Imperatiu del verb 'convenir'
Font
Fitxes de l'Optimot
La segona persona del singular de l'imperatiu del verb convenir és convén.
La segona persona del plural de l'imperatiu del verb convenir és conveniu.
Ara bé, cal tenir en compte que en contextos negatius es fa servir la forma corresponent del present de subjuntiu i no la d'imperatiu. Per exemple [...]
|
|
10.
Imperatiu del verb 'estar' / 'estem' o 'estiguem'?, 'esteu' o 'estigueu'?
Font
Fitxes de l'Optimot
La primera i segona persones de plural de l'imperatiu del verb estar són estiguem i estigueu. En canvi, les formes estem i esteu corresponen al present d'indicatiu. Per exemple:
Estiguem atents! (i no Estem atents!)
Estigueu quiets! (i no Esteu quiets!)
[...]
|
