Com a norma general es tradueixen tots els noms de poblacions o ciutats quan hi ha tradició de fer-ho en català. Així doncs, Huesca és Osca, London és Londres i Milano és Milà. Però Buenos Aires o Washington, per exemple, no s'han traduït mai. Aquesta norma també s'aplica als noms d'estats, de nac [...]
Un cas especial dels compostos coordinats de noms de colors és l'adjectiu blaugrana, que s'ha lexicalitzat i pot ser invariable (és a dir, no flexiona en gènere i nombre) o bé pot flexionar en nombre. Per exemple:
les jugadores blaugrana
els seguidors blaugranes
Convé notar que la forma [...]
Els noms propis no catalans que no tenen una forma catalana adaptada d'ús general se solen pronunciar d'acord amb la llengua originària del nom propi. Cal evitar, però, les pronúncies massa forçades.
En el cas del nom propi de la cancellera alemanya Angela Merkel, la consonant g, per exemple, es [...]
de l'inframon.
Aquest mot s'havia escrit anteriorment amb accent, perquè conservava l'accent diacrític de món. Arran de l'aparició de la nova Ortografia catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, però, ha deixat de portar-ne, atès que en la normativa ortogràfica actual els derivats i compostos de [...]
Un bon nombre de compostoscatalans s'escriuen en un sol mot i sense guionet. Aquest és el cas dels adjectius altmedieval i baixmedieval.
L'adjectiu que fa referència al període de l'edat mitjana comprès entre els segles VI i XII és altmedieval (i no alt-medieval ni alt medieval).
L'adjectiu que [...]
, Vandellòs, etc.
els compostos de bo (de debò, malbò...), so (ressò...), to (semitò), tro (retrò)
els compostos de clos (exclòs, inclòs...), cos (guardacòs...), gros (bocagròs...), os (renòs)
En mots plans, la majoria:
apòstol, autògraf, bibliòfil, còncau, dòlmens, fenòmens, lògic, melòman, mòbil [...]
paraula.
No es poden separar els diftongs (clau-dàtor, i no cla-udàtor) ni els dígrafs ll, ny, gu, qu (papa-llona, i no papal-lona).
Cal respectar els prefixos que formen els mots derivats i les parts dels mots compostos: in-imaginable (i no i-nimaginable), mal-avingut (i no ma-lavingut), cel-obert [...]
Quan s'incorpora el nom d'una institució o un organisme estranger al català, generalment se li atribueix el gènere que tindria el nom estranger si es traduís, encara que el gènere de la llengua estrangera i el del català no coincideixin. Així, cal dir:
el KGB o el Komitet Gosudarstvennoje Bezopas [...]
L'article dels topònims estrangers que tenen una forma tradicional en català es tradueix i segueix els criteris establerts pel que fa a l'apostrofació i contracció, i l'ús de les majúscules i minúscules. Per exemple:
del Caire
a la Haia
per l'Havana
de la Manxa
cap als Monegres
Contràriament, en [...]
, agrairem, agraireu, agrairan), agrairia (agrairies, agrairia, agrairíem, agrairíeu, agrairien).
2. En els mots derivats per prefixació i compostos. Per exemple: antiincendis, biunívoc, coincident, contraindicació, neoimpressionista, reincident, reunir, tallaungles. En són excepcions els mots en què pot no [...]
Fitxa
4261/3Darrera versió: 29.07.2014
Títol
plural de noms de lloc
els Vallesos o el Vallès?
Resposta
Els noms propis se solen emprar preferentment en singular, atès el seu caràcter individualitzador. Amb tot, a vegades els noms de lloc poden prendre una forma de plural per tal d'indicar aspectes diversos de la seva significació (les Barcelones d'ahir, el primat de les Espanyes, fer les Amèriques). Alguns noms propis presenten un referent que indica pluralitat (ens associats, illes, serralades extenses: les Nacions Unides, les Pitiüses, els Alps, els Estats Units d'Amèrica), encara que el nom propi comprengui el conjunt considerat com un ens individual.
Un cas particular que convé comentar és el del Vallès. El Vallès és un espai geogràfic únic, dividit administrativament. La denominació tradicional és el Vallès, que ja inclou ambdues comarques, l'oriental i l'occidental.
La forma pluralitzada, els Vallesos, és una solució d'un registre no formal que, habitualment, no s'ha d'emprar.
Precisament, si es vol fer referència solament a una part, es pot emprar el determinatiu oriental / occidental, i si es vol parlar de totes dues comarques, es pot emprar la denominació sense determinatiu (el Vallès), que és la que s'ha fet servir de manera genuïna i que equival a la forma pluralitzada.
Els noms propis se solen emprar preferentment en singular, atès el seu caràcter individualitzador. Amb tot, a vegades els noms de lloc poden prendre una forma de plural per tal d'indicar aspectes diversos de la seva significació (les Barcelones d'ahir, el primat de les Espanyes, fer les Amèriques). Alguns noms propis presenten un referent que indica pluralitat (ens associats, illes, serralades extenses: les Nacions Unides, les Pitiüses, els Alps, els Estats Units d'Amèrica), encara que el nom propi comprengui el conjunt considerat com un ens individual.
Un cas particular que convé comentar és el del Vallès. El Vallès és un espai geogràfic únic, dividit administrativament. La denominació tradicional és el Vallès, que ja inclou ambdues comarques, l'oriental i l'occidental.
La forma pluralitzada, els Vallesos, és una solució d'un registre no formal que, habitualment, no s'ha d'emprar.
Precisament, si es vol fer referència solament a una part, es pot emprar el determinatiu oriental / occidental, i si es vol parlar de totes dues comarques, es pot emprar la denominació sense determinatiu (el Vallès), que és la que s'ha fet servir de manera genuïna i que equival a la forma pluralitzada.