Les oracions condicionals anomenades irreals remeten a situacions
que el parlant presenta com a falses o poc probables en un context temporal de present
o futur. El temps verbal més habitual després de la conjunció si o del connector que expressa la condició és l'imperfet de subjuntiu. Per exemple [...]
esdeveniment. Per exemple:
No el molestis, que està treballant.
Fa dues hores que ho estem mirant i no ens en sortim.
Aquest nen sempre estava preguntant el mateix.
Aquests valors també es poden expressar sense necessitat de fer servir una perífrasi verbal, sinó amb l'ús del present o de l'imperfet, segons [...]
, merèixer, vèncer, etc.
la primera i segona persona del plural de l'imperfet d'indicatiu dels verbs següents: dèiem, dèieu; fèiem, fèieu; jèiem, jèieu; quèiem, quèieu; etc., excepte érem i éreu.
altres mots com brètol, cèrcol, grèvol, pèsol, rètol, rècord, sègol, tèrbol, trèmol, trèvol, etc.
En mots [...]
, les construccions concessives amb el verb en present de subjuntiu o perfet de subjuntiu poden expressar una situació hipotètica. Per exemple: Encara que estigui cansada, acabaré de veure la pel·lícula fins al final.
Si l'oració concessiva porta un verb en imperfet de subjuntiu o en plusquamperfet de [...]
'imperfet d'indicatiu: créiem, féiem, quéieu, véieu.
En els mots plans acabats en ol: cércol, pésol, térbol, trévol.
En alguns mots esdrúixols: sémola, sépia.
Tanmateix, es manté l'accent obert en el pronom interrogatiu i el relatiu tònic què i en la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus [...]
verb: cabota (cap), llobató (llop), sabem (sap), etc.
S'escriu v:
en les terminacions de l'imperfet d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació -ava, -aves, -ava, -àvem, -àveu, -aven: cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven.
davant de vocal, si v alterna amb u en mots d [...]
vingut')
En canvi, amb el mode subjuntiu es fa referència a una condició que el parlant interpreta com a falsa o improbable. Per exemple:
Si vingués a la festa, estaríem molt contents. (present de subjuntiu, 'no sabem si vindrà')
També es pot usar l'imperfet d'indicatiu per expressar una situació [...]
conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major [...]
Fitxa
5975/4Darrera versió: 01.09.2022
Títol
atendre o atenir-se?
Resposta
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions envers algú' en els usos transitius. Per tant, es pot dir atendre al que diuen, atendre el seu consell, atendre els convidats... En canvi, atenir-se és un verb pronominal que vol dir 'ajustar-se, restar fidel a alguna cosa', com en atenir-se a la paraula donada.
En segon lloc, el verb atenir-se es conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major part de les formes restants només es diferencien en una vocal: (m')atinc i atenc, (ens) atenim i atenem, (s')atindrà i atendrà, etc.
Aquestes similituds fan que a vegades en lloc d'algunes formes del verb atenir-se se n'usin per error d'altres que corresponen al verb atendre. Així, doncs, cal dir Si ens atenim (o m'atinc, o s'atingués...) al reglament... i no pas Si ens atenem (o m'atenc, o s'atengués...) al reglament..., No s'han atingut a les ordres i no pas No s'han atès a les ordres, S'até a les instruccions i no pas S'atén a les instruccions, etc.
terminacions -ia, -ies i -ien de l'imperfet d'indicatiu porta dièresi quan la precedeix una vocal àtona, i accent a la primera i segona persones del plural:
clo-ï-a, clo-ï-es, clo-ï-a, clo-ï-en (En canvi, la primera i segona persona del plural duen accent, clo-í-em, clo-í-eu, perquè quan es pot accentuar l [...]
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions envers algú' en els usos transitius. Per tant, es pot dir atendre al que diuen, atendre el seu consell, atendre els convidats... En canvi, atenir-se és un verb pronominal que vol dir 'ajustar-se, restar fidel a alguna cosa', com en atenir-se a la paraula donada.
En segon lloc, el verb atenir-se es conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major part de les formes restants només es diferencien en una vocal: (m')atinc i atenc, (ens) atenim i atenem, (s')atindrà i atendrà, etc.
Aquestes similituds fan que a vegades en lloc d'algunes formes del verb atenir-se se n'usin per error d'altres que corresponen al verb atendre. Així, doncs, cal dir Si ens atenim (o m'atinc, o s'atingués...) al reglament... i no pas Si ens atenem (o m'atenc, o s'atengués...) al reglament..., No s'han atingut a les ordres i no pas No s'han atès a les ordres, S'até a les instruccions i no pas S'atén a les instruccions, etc.