En oracions copulatives en què el subjecte és una persona o un animal i l'atribut és un adjectiu o un participi, s'utilitza el verb ser o estar segons el cas.
En general, es fa servir el verb ser si l'atribut indica una qualitat definidora o una característica permanent. Per exemple:
En Joan és [...]
a prop de prop
Quan l'adverbi prop va precedit de la preposició a mai no s'hi uneix, sinó que són dos mots independents: a prop. Així doncs, la forma aprop no és adequada.
D'altra banda, l'adverbi prop també pot anar precedit de la preposició de. En aquest cas la forma adequada és de prop (i no [...]
construcció darrerament s'ha generalitzat i es troba usada també amb noms i infinitius que no tenen un sentit genèric. Per exemple: temes a debatre, qüestions a tractar. En aquests casos, però, és més habitual la construcció formada per un nom seguit de la preposició per i un infinitiu, o fer servir els verbs [...]
servir, és a dir, amb l'increment -eix- (-esc-, -ix-, -isc-) en les tres formes de singular i la tercera de plural del present d'indicatiu, del present de subjuntiu i de l'imperatiu. Així, el verb assentir, per exemple, es conjuga de la manera següent:
Present d'indicatiu
assenteixo, assenteixes [...]
(o també de subjecte d'una oració inacusativa), aleshores el pronom de represa és en. En aquesta casos, apareixerà la preposició de segons el tipus de dislocació de què es tracti:
a) Quan la dislocació és a la dreta, el sintagma nominal sempre està introduït per la preposició de. Per exemple:
En [...]
en mots que comencen per en-, em-i es-: encetar, embut, escoltar. Aquest fenomen també afecta molts com eixut i eixugar o llençol i sencer.
En nord-occidental i en valencià septentrional, les formes verbals de tercera persona acabades en -a es pronuncien amb e tancada: (ell) cantava.
A més, en [...]
Quan es coordinen quantificadors comparatius, com ara en l'oració Aquella casa és tant o més gran que la teva o Aquella casa és tan gran o més que la teva, escriurem tant o tan segons el cas.
S'usa la forma tan quan a continuació hi ha un adjectiu, un adverbi o un sintagma preposicional i tot [...]
La preposició com a pot tenir una funció pròxima a la d'un quantificador o un modificador. Per exemple:
Feia com a calor. ('prou, força', 'més aviat')
N'hi havia com a mig litre. ('aproximadament')
Estic com a marejat. ('tirant a')
M'he com a espantat. ('gairebé')
En registres informals, també [...]
Per fer referència a cadascuna de les clapes rodones estampades o brodades en una roba o impreses en un paper, en català es poden utilitzar mots com ara lluna, pic o piquet.
Així doncs, es pot dir, per exemple:
Em compraré un vestit de llunes per ballar flamenc.
Duu una faldilla de piquets [...]
Fitxa
5975/4Darrera versió: 01.09.2022
Títol
atendre o atenir-se?
Resposta
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions envers algú' en els usos transitius. Per tant, es pot dir atendre al que diuen, atendre el seu consell, atendre els convidats... En canvi, atenir-se és un verb pronominal que vol dir 'ajustar-se, restar fidel a alguna cosa', com en atenir-se a la paraula donada.
En segon lloc, el verb atenir-se es conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major part de les formes restants només es diferencien en una vocal: (m')atinc i atenc, (ens) atenim i atenem, (s')atindrà i atendrà, etc.
Aquestes similituds fan que a vegades en lloc d'algunes formes del verb atenir-se se n'usin per error d'altres que corresponen al verb atendre. Així, doncs, cal dir Si ens atenim (o m'atinc, o s'atingués...) al reglament... i no pas Si ens atenem (o m'atenc, o s'atengués...) al reglament..., No s'han atingut a les ordres i no pas No s'han atès a les ordres, S'até a les instruccions i no pas S'atén a les instruccions, etc.
l'import total dels encàrrecs.
Així doncs, no és adequat fer servir aquesta expressió per donar les gràcies abans de rebre una resposta o un servei. En aquest cas, cal utilitzar altres expressions com gràcies per endavant, gràcies a l'avançada o gràcies per avançat. Segons el context, també es [...]
Fitxa
5975/4Darrera versió: 01.09.2022
Títol
atendre o atenir-se?
Resposta
Els verbs atenir-se i atendre a vegades es confonen perquè tenen formes coincidents o molt semblants. Per diferenciar-los cal tenir en compte el significat de cadascun.
El verb atendre significa 'fer atenció a alguna cosa' quan és intransitiu i 'tenir en compte alguna cosa' o 'tenir atencions envers algú' en els usos transitius. Per tant, es pot dir atendre al que diuen, atendre el seu consell, atendre els convidats... En canvi, atenir-se és un verb pronominal que vol dir 'ajustar-se, restar fidel a alguna cosa', com en atenir-se a la paraula donada.
En segon lloc, el verb atenir-se es conjuga com abstenir-se i el verb atendre segueix el mateix model de conjugació que pretendre. Per tant, deixant de banda el pronom, els dos verbs comparteixen les formes atens i atenen (del present d'indicatiu); atenia, atenies, atenia... (tot l'imperfet d'indicatiu), i atén (de l'imperatiu). En la major part de les formes restants només es diferencien en una vocal: (m')atinc i atenc, (ens) atenim i atenem, (s')atindrà i atendrà, etc.
Aquestes similituds fan que a vegades en lloc d'algunes formes del verb atenir-se se n'usin per error d'altres que corresponen al verb atendre. Així, doncs, cal dir Si ens atenim (o m'atinc, o s'atingués...) al reglament... i no pas Si ens atenem (o m'atenc, o s'atengués...) al reglament..., No s'han atingut a les ordres i no pas No s'han atès a les ordres, S'até a les instruccions i no pas S'atén a les instruccions, etc.