En català hi ha diversos sufixos que s'utilitzen per a la formació de gentilicis. Els que tenen un ús més freqüent són els següents:

-à -ana: català -ana
-enc -a: reusenc -a
-er -a: felanitxer -a
-ès -esa: pallarès -esa
-í -ina: gironí -ina

Aquests sufixos no tenen una distribució fixa per raons estructurals, sinó que se n'han fet servir uns o altres per motius històrics (per exemple, el sufix -enc, d'origen germànic, era més habitual a la zona nord del domini lingüístic) o sonors (encara que no hi ha unes regles de combinació fonètica, els gentilicis han de ser eufònics, és a dir, que han de tenir una combinació de sons harmoniosa i han de ser fàcils de pronunciar).

En català no totes les poblacions han tingut ni tenen gentilici; aquesta situació no ha estat problemàtica des del punt de vista pràctic ni ha implicat cap valoració negativa. Així, en molts casos la gent d'un poble determinat ha estat, i sovint encara és, coneguda com els de... Exemple: els d'Aiguaviva.

Finalment, una mateixa localitat pot tenir més d'un gentilici, com és el cas de les formes següents referides als habitants de Besalú: besaluenc -a i besalunenc -a.  

Font: Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (10.2.2.1a)