Els nomsde lloc catalans que consten d'algun mot que, abans de la publicació de l'Ortografia catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, portava accent diacrític i ara no (com ara cóm 'recipient', cós 'cursa', móra 'fruit', etc.), mantenen l'accent, ateses les dificultats de naturalesa legal que [...]
És habitual que el nom de les universitats aparegui abreujat mitjançant una sigla. A l'hora de decidir si cal apostrofar l'article la davant d'aquestes sigles, cal tenir en compte que l'apostrofació ve determinada per la manera com es llegeixen.
Quan la sigla es llegeix com un mot, si acaba en [...]
Les majúscules han de dur accent gràfic, igual com les minúscules, d'acord amb les normes d'accentuació. Per tant, cal accentuar noms propis com Àngela o Òscar, o bé mots que comencen en majúscula a començament de frase, per exemple: És un bon noi.
A més de transgredir les normes d'accentuació, la [...]
:
en el verb halar ('menjar')
en algunes interjeccions: ehem!, ha!, hum!...
en estrangerismes no adaptats fonèticament al català: hall, hippy, hobby...
en noms propis no adaptats i els seus derivats, en què la h ha conservat la pronúncia de la llengua d'origen: Hamlet, Hegel, Hitler, Hölderlin, Hume [...]
indicacions següents:
1. Darrere de vocal o diftong tònics se sol escriure t:
abat, beneit, buit, eixerit, entrecot, humit, oblit, paret, possibilitat, quedat, realitat, salut, set, visigot, etc.
Hi ha aquestes excepcions:
El mot fred, per raons etimològiques.
Els noms femenins acabats en -itud [...]