Els diàlegs són converses entre dues o més persones. Per reproduir-los en un text escrit, cal recórrer a diversos signes de puntuació, no solament per reproduir l'entonació dels mots, sinó també per compaginar-los amb els fragments narratius.

En un diàleg, les intervencions de cada interlocutor s'obren amb guió i es tanquen amb un punt, amb un signe d'interrogació o d'exclamació, o amb punts suspensius, segons convingui a l'entonació. No es deixa cap espai entre el guió d'obertura i la lletra majúscula del primer mot del parlament de l'interlocutor. Per exemple:

—Què et passa, Joan?
—No veig el moment d'anar-me'n a...

Pel que fa al lligam entre les intervencions del narrador i els fragments de diàleg, cal tenir en compte que les paraules del narrador poden situar-se davant, enmig o després de la intervenció dels personatges. Tot i que la casuística és molt àmplia, les situacions més habituals que es produeixen a l'hora de reproduir diàlegs són les següents:

1. Quan la intervenció del narrador precedeix el diàleg, el fragment narratiu acaba amb dos punts:

Girant-se cap als alumnes, va dir:
—Fins que no surti el culpable, d'aquí, no se n'anirà ningú!

3. Quan els fragments narratius van al final, s'introdueixen amb un guió i s'escriuen immediatament després de la intervenció del personatge:

—Fins que no surti el culpable, d'aquí, no se n'anirà ningú! —va dir girant-se cap als alumnes.

En aquest darrer cas el guió que tancaria la intervenció del narrador cau perquè és final de text o de paràgraf.