En tots els parlars, llevat de la major part del valencià, la erra gràfica final dels mots aguts no se sol pronunciar encara que vagi seguida de la marca de plural -s. Per exemple:

clar, clars (pronunciats cl[á], cl[á]s, però clara, clares, claror, pronunciats amb erra simple)
sopar (pronunciat sop[á], però soparà, soparíeu, sopar-hi, pronunciats amb erra simple)

Aquest fenomen, però, té força excepcions. Entre els mots aguts patrimonials, solen ser excepció la major part de monosíl·labs, però també hi ha excepcions entre els mots polisil·làbics, els manlleus i els mots de nova creació més recents. Per tant, en els casos següents la erra final es pronuncia:

Monosíl·labs: car, cor, far, gir, llar, mar, mer, mur, or, pur, rar, tir; Llor, Mir, la Quar, el Ter.
Polisíl·labs: amor, enter, favor, futur, humor, motor, obscur, particular, popular, prematur, rigor, singular, sonor, sospir, valor; Empar, Ester, Isidor; autocar, billar, calamar, glamur, vampir; Madagascar, Singapur, ACNUR, etc.

En general, la erra final sí que es pronuncia en la gran majoria dels mots plans i esdrúixols. Ara bé, no es pronuncia en alguns mots d'aquests dos grups i tampoc en els infinitius acabats en la terminació -er àtona. 

La erra es manté en: adúlter, caràcter, efímer, fòsfor, làser, mànager, màrtir, màster, míser, pòster, tàrtar, úter; Càller, Sàsser, Cèsar, Júpiter, Àlvar, Cristòfor, Òscar, Víctor, etc.
La erra no es pronuncia en: àlber, càntir, Àger, Llàtzer, Sóller; córrer, néixer, témer, etc.