Els noms propis de persona que té una llengua són el resultat de la pròpia evolució històrica. Els factors decisius en la creació d'aquests noms són les successives aportacions ètniques, els corrents religiosos i les modes socials i culturals. Cada poble té uns costums, una història i uns gustos, i ho reflecteix en l'onomàstica, és a dir, en els noms propis. Així, en el cas del català, tenim noms que provenen, entre altres, de la civilització romana (Marc o Clàudia), de la religió cristiana (Maria, Pere o Joan), de la cultura germànica (Albert, Bernat o Elvira) i també de la cultura aràbiga medieval (Fàtima).

Pel que fa a la inscripció de noms en el Registre Civil, la legislació vigent preveu les possibilitats següents: s'hi poden inscriure els noms de fonts en qualsevol de les llengües oficials de l'Estat espanyol, s'hi poden inscriure noms estrangers, i es poden traduir al català, al basc o al gallec noms inscrits en castellà. Per tant, els pares poden inscriure en català el nom dels seus fills si ho desitgen, i les persones que ja tenen el nom inscrit en castellà poden fer-lo traduir al català si ho desitgen.