De + infinitiu: subjecte o atribut

Quan un infinitiu fa de subjecte o d'atribut d'una oració i va posposat al verb principal, es pot introduir amb la preposició de. Per exemple:

Ara bé, amb funció de subjecte, la preposició de no és possible amb verbs de necessitat com caldre i valer més (Cal anar-hi, Val més que callis), però és opcional amb altres verbs amb un significat proper, com tocar, convèncer, bastar o anar bé. Per exemple: Ara li toca (de) triar a ella; M'aniria bé (de) quedar a les vuit.

Tampoc no és possible amb verbs d'argumentació (demostrar, mostrar, provar, implicar, comportar, suposar, inferir-se o significar). Per exemple: Ho demostraria comprar el seu llibre.

De + infinitiu: complement directe

La preposició de és opcional quan un infinitiu fa de complement directe de certs verbs que expressen voluntat, intenció o desig (aconseguir, acordar, admetre, afirmar, cercar, consentir, creure, decidir, desitjar, esperar, oferir, permetre, prohibir, refusar, resoldre, etc.). També amb el verb gosar. Per exemple:

Hi ha casos, però, en què és obligatori introduir l'infinitiu en funció de complement directe amb la preposició de. Es tracta de verbs com ara mirar ('procurar'), pregar, provar, dir ('proposar') o assajar. Per exemple:

Mira de fer l'esforç d'entendre la situació.
Ens va dir d'anar al cinema.
Va provar de posar-se en la seva pell.

En canvi, els verbs poder, deure, soler, voler, els verbs de percepció sentir i veure, i els verbs causatius fer i deixar, no admeten la preposició de davant d'un infinitiu que fa de complement directe. Per exemple:

No puc comprar res.
L'he sentit cridar.
No la deixen opinar.

Cal tenir en compte que el verb saber només accepta la preposició de en algun cas restringit. Per exemple: Encara no sap de llegir (saber de lletra). En la resta de casos, no l'admet.