prep.
Equivalent a la prep. a de totes les llengües romàniques, llevat d'algunes particularitats que cal remarcar:
1. No s'ha d'usar per a introduir un complement directe (acusatiu). Així direm: Jo estimo molt els animals. Hem vist la teva germana. Hi ha, però, algunes excepcions:
a) S'usa la prep. a davant el complement directe quan aquest és un pronom personal fort. Jo l'estimava a ella, no a tu. Jo el respectaré a ell si ell em respecta a mi.
b) Quan el complement directe, per raó de la construcció de la frase, va immediatament després del subjecte. El perseguia com el llebrer a la llebre. Això es fa per tal d'evitar ambigüitats.
c) En frases que expressen reciprocitat: Estimeu-vos els uns als altres.
2. Per a introduir un complement circumstancial de lloc, el català usa la prep. a. Som a Barcelona. Avui menjarem a casa. Hi ha, però, algunes excepcions:
a) Davant l'article definit hom pot usar, indistintament a o en. Vam acampar al prat (o en el prat). És preferent, però, l'ús de a. Igualment davant l'adj. interrogatiu quin. No sé a quin hotel dormiré. És millor que en quin hotel.
b) Per contra, davant l'article indefinit (un, una), l'adjectiu indefinit algun, alguna i els demostratius aquest, aquesta i aquell, aquella, és preferible d'usar en (en lloc de a). Dormiré en algun hotel, prop de la carretera. Vam posar en aquella fonda que tu em vas indicar.
3. Quan un complement és una oració precedida de la conjunció que, hom prescindeix sempre de la prep. a (i de tota altra prep.). Estava acostumat que hi anés cada dia el seu germà (no a que hi anés).
4. Quan el complement d'un verb és un infinitiu, es construeix sempre amb a, encara que altrament regeixi la preposició en. Tot consisteix a fer bé les coses. Però: Consistir en una cosa.
© Manuel Franquesa i Enciclopèdia Catalana
