1 adj.
creient
piadós
practicant
devot
espiritual
místic
just (en llenguatge bíblic)
teocràtic, parlant d'un règim polític inspirat en creences religioses o dirigit per representants d'una religió. Calví volgué fer de Ginebra un estat teocràtic.
2 fraresc
monàstic (→)
3 cultual
Ant. Mundà. Impiadós o impiu. Ateu. Irreligiós. Pagà.
4 m. i f. Persona que pertany a un orde religiós.
sacerdot regular, en oposició a sacerdot secular.
monjo (→), membre d'un orde monàstic (cartoixans, benedictins, cistercencs, trapencs, agustins, etc.).
cenobita, monjo que viu en comunitat, per oposició a anacoreta.
contemplatiu, religiós de vida contemplativa.
monja (→), dit de totes les religioses.
pare, membre d'una congregació. Els pares jesuïtes.
frare, religiós pertanyent a un orde mendicant (franciscans, caputxins, dominicans, etc.).
Per extensió, esp. en llenguatge popular, es diu de tota mena de religiosos, amb un matís despectiu.
beat, persona que porta hàbit de religiós però no viu en comunitat ni segueix cap regla determinada.
terciari, membre d'un tercer orde, especialment franciscà.
oblat, íd. Un oblat benedictí. Antigament, el qui es feia d'un orde religiós fent donació dels seus béns.
germà llec o convers, religiós que no ha rebut els ordes sagrats.
donat, íd. en un orde mendicant.
abat (f. abadessa), superior d'un monestir.
prior o superior, el qui regeix tota altra comunitat de religiosos.
Ant. Seglar.
© Manuel Franquesa i Enciclopèdia Catalana
