1 v. intr.
ser (forma preferida, avui, especialment en el llenguatge parlat)
esser
→ existir, esdevenir-se.
2 Trobar-se en un lloc.
estar (≠ estar-se), ésser en un lloc durant un cert espai de temps més o menys llarg. Vam trobar-los sota el pont: feia quatre hores que estaven allí, armats. Demà serem a Vic: hi estarem quatre hores. El subjecte és sempre una persona. En el llenguatge parlat hom usa sovint estar parlant d'una cosa o d'un animal (el martell està sobre la taula). És un barbarisme inacceptable. El nen està al jardí és errat; cal dir el nen és al jardí. Però hom pot dir: el nen ja fa tres hores que està al jardí, esperant que arribin els seus pares.
enfrontar, ésser enfront. El jardí que enfronta la casa.
florejar, ésser a flor de.
caure. On cau aquest poble?
parar. No sé pas on para el llibre que has portat aquest matí.
raure. On rau, ara, aquell? On deu raure, el meu llibre?
anar a parar (per a temps passats). On ha anat a parar el meu diari?
3 tirar a, ésser lleugerament, tenir una mica tal qualitat. Aquest vi tira a agre. Aquesta roba tira a verd.
fer (en una addició). Dos i dos fan quatre.
formar part. Jo formava part de la colla, jo era de la colla.
figurar. El vostre nom no figura a la llista.
L'ús del verb ésser com a auxiliar en els temps compostos (amb un participi passat), sempre que expressi un estat permanent del subjecte o que l'acció del verb recaigui sobre el subjecte, és correcte. Ell és nascut a l'agost. El seu pare és mort. Sempre, però, es pot substituir per haver.
© Manuel Franquesa i Enciclopèdia Catalana
