La h o hac no se sol pronunciar en català i en la majoria de casos només té valor etimològic, per exemple: haver, hivern, home, hora, hospital; adherir, àdhuc, alhora, filharmònic, inhalar, subhasta, tothom; ahir, prohibir, vehicle; Homer; Horta.

Hi ha excepcions, però. Es pronuncia h aspirada:

• en el verb halar ('menjar')
• en algunes interjeccions: ehem!, ha!, hum!...
• en estrangerismes no adaptats fonèticament al català: hall, hippy, hobby...
• en noms propis no adaptats i els seus derivats, en què la h ha conservat la pronúncia de la llengua d'origen: Hamlet, Hegel, Hitler, Hölderlin, Hume; hamiltonià, hamletià, hegelià, hitlerià...

L'apostrofació d'una hac a inici de mot depèn de si la hac s'aspira. Per tant, en general, s'apostrofa davant de hac, atès que no sol ser aspirada: el partit d'handbol, l'harem, l'hoquei, un comís d'haixix.

En canvi, si la hac és aspirada, no s'apostrofa: el barri de Harlem, el centre de comandament de Houston, el hippy, el hobby que més li agrada, la dictadura de Hitler.