Àrea temàtica
Aïllada

Àrea temàtica
Àsia > Japó

ca - japonès
cod - nihongo
ar - يابانية
cy - Siapaneg
de - Japanisch
en - Japanese
es - japonés
eu - japoniera
fr - japonais
gl - xaponés
gn - japones
it - giapponese
ja - 日本語
nl - Japans
pt - japonês
ru - Японский
zh - 日语
scr - Caràcters xinesos o hanzi
scr - Escriptura kana
num - Sistema aràbic
num - Sistema xinès

Definició
La classificació del japonès dins la família altaica és controvertida. És clara la vinculació amb el coreà, i hi ha qui defensa la vinculació del japonès i el coreà amb les llengües manxú-tungús, que compten avui dia amb uns pocs milers de parlants al nord-est de la Xina i en regions russes limítrofes. Alguns lingüistes al·ludeixen a un grup japònic, que inclouria dues llengües, el japonès i el riukiuà, llengua parlada avui dia per 1.650.000 individus a la prefectura d'Okinawa.

Alguns autors associen la cultura neolítica Jomon amb la llengua dels ainu, els pobladors autòctons del Japó, que encara sumen uns 100.000 parlants. El cert és, però, que no resta cap testimoni de la llengua de la cultura Jomon, com tampoc de la subsegüent Yayoi (segle III aC - segle II dC). Els primers testimonis de cert gruix de la llengua japonesa apareixen al segle VIII dC.

El període del japonès clàssic va del segle VIII al XII dC. El registre escrit, anomenat bungo, va cristal·litzar entre els segles XI i XII. El japonès clàssic és ja molt proper al japonès modern.

La variació dialectal del japonès és gran, a causa de la grandària i de l'orografia de l'arxipèlag japonès. Hom sol distingir tres blocs dialectals del japonès: dialecte de Tòkio (i parlars adjacents); dialectes occidentals, parlats a la regió central, amb límits a les prefectures de Toyama, Kyōto, Hyōgo i Mie, i dialectes Shikoku, i dialectes Kyūshū, continuadors del dialecte oriental del japonès antic, els quals formen un grup molt més reduït que els dos anteriors i es parlen a Hachijojima, Kōchi i en pocs altres indrets més.

La mútua intel·ligibilitat sovint no és possible entre dialectes distants. Per fer-la possible, a partir de 1868 es va posar en circulació una varietat estàndard basada en el dialecte de Tòkio, anomenada hyōjungo. L'estàndard japonès gaudeix d'una gran difusió: s'ensenya a les escoles de tot el Japó, apareix a la televisió, als comunicats oficials, etc. El registre escrit ha estat el bungo fins al 1900; entre el 1900 i el 1940, un registre més col·loquial, anomenat kogo, va concórrer amb el bungo. D'aleshores ençà s'ha imposat el kogo, per bé que el bungo és conegut encara pels historiadors, filòlegs i gent de dret.

Per al japonès s'empren diferents tipus d'escriptura: el kanji, (basat en caràcters xinesos modificats) i dues escriptures sil·làbiques, anomenades hiragana i katakana.

El japonès ha manllevat mots del xinès en els últims 1.500 anys, per la qual cosa ni tan sols els més antics documents en japonès estan exempts de mots d'origen xinès. També hi ha un cert influx, en èpoques més recents, de l'anglès i del neerlandès.

Hi ha importants comunitats lingüístiques japoneses als Estats Units (800.000 persones, de les quals 250.000 a Hawai), Brasil (700.000), Perú (80.000), Argentina (30.000) i Bolívia (10.000).