Àrea temàtica
Afroasiàtica > Semítica

Àrea temàtica
Àfrica > Algèria

Àrea temàtica
Àfrica > Comores

Àrea temàtica
Àfrica > Djibouti

Àrea temàtica
Àfrica > Egipte

Àrea temàtica
Àfrica > Eritrea

Àrea temàtica
Àfrica > Iemen

Àrea temàtica
Àfrica > Líbia

Àrea temàtica
Àfrica > Mali

Àrea temàtica
Àfrica > Marroc

Àrea temàtica
Àfrica > Mauritània

Àrea temàtica
Àfrica > Níger

Àrea temàtica
Àfrica > Sàhara Occidental

Àrea temàtica
Àfrica > Senegal

Àrea temàtica
Àfrica > Somàlia

Àrea temàtica
Àfrica > Sudan

Àrea temàtica
Àfrica > Tunísia

Àrea temàtica
Àfrica > Txad

Àrea temàtica
Àsia > Aràbia Saudita

Àrea temàtica
Àsia > Iran

Àrea temàtica
Àsia > Iraq

Àrea temàtica
Àsia > Israel

Àrea temàtica
Àsia > Jordània

Àrea temàtica
Àsia > Kuwait

Àrea temàtica
Àsia > Líban

Àrea temàtica
Àsia > Oman

Àrea temàtica
Àsia > Palestina

Àrea temàtica
Àsia > Qatar

Àrea temàtica
Àsia > Síria

Àrea temàtica
Àsia > Turquia

Àrea temàtica
Àsia > Unió dels Emirats Àrabs

Àrea temàtica
Àsia > Uzbekistan

ca - àrab
cod - al 'arabiyya
ar - العربية
cy - Arabeg
de - Arabisch
en - Arabic
es - árabe
eu - arabiera
fr - arabe
gl - árabe
gn - árave
it - arabo
ja - アラビア語
nl - Arabisch
oc - arab
pt - árabe
ru - Арабский язык
zh - 阿拉伯语

Definició
L'àrab és la llengua semítica més arcaica de totes les actuals, és a dir, la més propera al semític primitiu. En el seu origen és la llengua dels àrabs, els habitants de la península Aràbiga. En tenim manifestacions literàries des del segle VI i és la llengua en la qual fou escrit l'Alcorà, llibre sagrat dels musulmans. La seva expansió a partir del segle VII, des del lloc de naixement, va íntimament lligada a la propagació de la religió islàmica (l'Alcorà no s'ha de traduir) i a la potència militar dels àrabs, que van estendre el seu imperi per tot el nord d'Àfrica.

Sota el concepte de llengua àrab s'inclou, però, tant l'àrab literari (anomenat també àrab clàssic o àrab alcorànic), com les nombroses varietats dialectals, derivades de l'àrab clàssic, que es parlen actualment. L'àrab clàssic o literari, en la seva versió actual, l'àrab estàndard modern, és el que comparteixen tots els parlants d'aquesta llengua, és el que s'ensenya a l'escola i és, per tant, la llengua dels usos formals i la llengua de comunicació entre els diferents països àrabs. El que podem anomenar pròpiament àrab alcorànic és emprat exclusivament per als usos religiosos.

Les varietats dialectals, anomenades també àrab col·loquial, són resultat a la vegada de la fragmentació de l'àrab del segle VII i de la barreja d'aquesta llengua amb els parlars propis de les terres conquerides (llengües berbers, africanes, etc.). Actualment són les que s'utilitzen en la vida quotidiana, en els usos informals, bàsicament orals. Són molt nombroses i de vegades tan allunyades les unes de les altres que no és possible la intercomprensió.

Des del punt de vista geogràfic, els dialectes es poden classificar en dos grans grups: els orientals (o del Masriq, 'lloc per on surt el sol'), parlats al Pròxim Orient (Síria, Líban, Palestina, Egipte, etc.), i els occidentals (o del Magrib, 'lloc per on es pon el sol'), parlats a Líbia, el Marroc, Tunísia, Algèria, etc.

L'àrab estàndard modern i l'àrab col·loquial conviuen en una situació de diglòssia, amb unes funcions clarament delimitades per a cada variant. De fet, en llengua àrab, l'àrab literari s'anomena al-luga al-fushà, que vol dir 'la llengua més eloqüent', terme que inclou l'àrab antic, el de l'Alcorà i la literatura clàssica, i l'àrab estàndard modern.

Les formes dialectals, en canvi, s'anomenen al-luga al-'ammiyya, que vol dir 'la llengua general'. Gairebé cap parlant d'àrab té la variant literària com a llengua materna, però la importància dels lligams històrics i ideològics entre ambdues formes és tan gran que les comunitats arabitzades les han considerat sempre una mateixa llengua.