totes les ordres del dia.
Era una dona de paraula, sempre ho complia tot.
També s'utilitza la construcció complir amb en el sentit de 'fer el propi deure, les pròpies promeses':
No hi ha dia que no compleixi amb els terminis establerts.
D'altra banda, la forma acomplir té un sentit més general i [...]
convé.
Aquest fenomen també es dona en alguns parlars orientals amb la vocal realitzada com a u.
En valencià i en part del tortosí, a més a més, també es pronuncia una o en l'infinitiu:
M'agradaria vore esta pel·lícula.
En alguns parlars nord-occidentals es donen formes amb e en l'infinitiu, el [...]
Quan el verb haver es fa servir com a auxiliar, per a la primera persona de singular adopta la forma he. Per exemple:
He comprat bunyols.
He tancat la finestra.
Ara bé, quan s'utilitza el verb haver per construir la perífrasi d'obligació haver de + infinitiu, en alguns parlars, al costat de la [...]
Tant l'expressió cal no com l'expressió no cal són adequades, depenent del sentit que es vulgui expressar.
La construcció cal no davant d'un verb en infinitiu indica obligació. Per exemple:
Cal no oblidar els esdeveniments del passat ('No s'han d'oblidar els esdeveniments del passat').
En [...]
valencians tampoc no se sol pronunciar la primera erra de perdre.
Igualment, és habitual no pronunciar la erra de la síl·laba pren- del verb prendre i derivats (com aprendre, comprendre o sorprendre) i cerndre en les formes d'infinitiu, futur i condicional: prendre, emprendre, prendré, prendria [...]
'una mateixa família o verb: blava (blau), devem (deure), escriviu (escriure), estival (estiu), oval (ou), vivim (viure), etc.
S'escriu b darrere de m (mb) i v darrere de n (nv): ambició, combinació, embenar; canvi, envestir, minvar. Hi ha excepcions puntuals, com ara circumval·lació, tramvia i [...]
semàntics. Per exemple:
Dubtem entre una pel·lícula de ficció i una de por.
El mestre dubtava sobre si els alumnes tindrien prou capacitat o no per superar l'examen final.
Això no obstant, quan
darrere de la preposició hi ha un infinitiu, en registres formals generalment s'usa la preposició a (o de). Per [...]
De vegades, s'usa una construcció formada per un infinitiu (com ara dir, remarcar, assenyalar, indicar, afegir, recordar o destacar), amb un valor proper a la necessitat o l'obligació, en què aquest infinitiu no depèn de cap verb amb forma finita i va seguit d'una subordinada introduïda per que o [...]
Els verbs dir i dur pertanyen a la segona conjugació.
La segona conjugació inclou els verbs que tenen l'infinitiu acabat en -re o -er àtones (rebre, córrer), alguns amb -er tònica (saber) i verbs que acaben en -r, com dir, dur i fer. En el cas de dir, doncs, la i no pertany a la desinència [...]