FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Acció d'ensordir o d'ensordir-se; l'efecte. En fonèt., procés pel qual una consonant sonora esdevé sorda quan s'escau en posició final o per influència d'una consonant veïna. [...]
En posició final no absoluta, la essa es pot pronunciar sorda o sonora. Tot depèn del mot que vingui a continuació:
Es pronuncia sonora si va seguida d'un mot que comença amb un so sonor (ens mira); també és sonor el so de la s corresponent als prefixos seguits de vocal (transatlàntic) i dels imp [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Relatiu o pertanyent a l'apitxat. Zona apitxada. Parlar apitxat. Subdialecte del valencià, parlat a la zona central del País Valencià, que es caracteritza sobretot per l'ensordiment dels sons sibilants sonors. [...]
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Relatiu o pertanyent al xava. Parlar d'alguns sectors urbans amb una clara influència del castellà, caracteritzat principalment per l'obertura de la vocal neutra àtona i per l'ensordiment de les consonants sibilants sonores. Que parla xava. [...]
] o [kl])
Quan els grups -bl- i -gl- es troben davant d'una vocal accentuada, no acostuma a haver-hi geminació ni ensordiment de la consonant oclusiva. Per exemple:
[bl]: ablanir, oblidar
[gl]: iglú, negligent
Font: Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (4.3.6)
[...]
Tècnica usada en audiometria que consisteix a emetre un soroll a l'orella no explorada per tal que la còclea no pugui sentir el so de prova que s'emet a l'orella explorada. També es coneix per ensordiment. [...]