1. Els noms de persona, quan fan referència a una col·lectivitat de persones amb el nom coincident, s'escriuen en plural (i per fer-lo, s'apliquen les mateixes normes que s'utilitzen per a la formació de plural dels noms comuns). Per exemple:
De Joans, Joseps i ases, n'hi ha a totes les cases.
En [...]
Els noms propis de persona es poden abreujar i donen lloc als hipocorístics, és a dir, formes amb caràcter afectuós o familiar, usades en registres informals. En general, se solen formar per truncament:
1. La forma tradicional consisteix en el truncament de la part final del mot, que inclou la [...]
Eric (variant antiga d'Enric) Èric (variant d'Erik)
Sovint hi ha el dubte de com s'ha d'escriure i pronunciar aquest nom de persona. D'entrada, cal dir que es tracta de dos noms diferents.
D'una banda, en català existeix el nom Eric, que és una variant antiga d'Enric. Aquest antropònim és agut [...]
La síl·laba tònica d'aquest nom de persona és la primera, és a dir, es tracta d'un mot esdrúixol. Per tant, cal pronunciar-lo i escriure'l amb accent obert sobre la e: Èlia. Èlia [...]
Els noms propis de persona que té una llengua són el resultat de la pròpia evolució històrica. Els factors decisius en la creació d'aquests noms són les successives aportacions ètniques, els corrents religiosos i les modes socials i culturals. Cada poble té uns costums, una història i uns gustos [...]
A partir del Decret 208/1998, de 30 de juliol, pel qual es regula l'acreditació de la correcció lingüística dels noms i cognoms (DOGC 2698), i d'acord amb la normativa ortogràfica de l'Institut d'Estudis Catalans, es poden regularitzar els cognoms que presenten una grafia que no s'ajusta a la [...]
A l'hora d'escriure el nom o els cognoms d'una persona, no hi ha cap norma gramatical que determini si s'han d'escriure amb guionet o sense. Per exemple:
Joan-Anton o Joan Anton
Anna-Clara o Anna Clara
Així, l'ús o no del guionet en noms compostos de persona és una tria estrictament personal [...]
de cadascú, no hi ha cap norma gramatical que obligui a posar-la o a prescindir-ne. No és, doncs, una particularitat de la llengua catalana com a tal, però sí un costum molt arrelat. Així ho han fet molts catalans il·lustres, com ara Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió i Balaguer, Josep Pous i Pagès [...]
El nom propi Ventura (reducció de Bonaventura), encara que pugui tenir com a origen un sant (masculí), també s'ha considerat i emprat com a femení, segurament afavorit pel fet que com a mot comú és femení.
Així doncs, es pot aplicar tant a un home com a una dona.
[...]