i baleàrics, aquests mots es pronuncien amel·la, espal·la, vel·la o mol·le, com una ela geminada (tot i que en bona part del valencià, la pronúncia no és geminada sinó simple: amela, espala, vela, mole).
[...]
En els parlars valencians, l'emmudiment de la d entre vocals és un fenomen bastant generalitzat en registres col·loquials, tot i que en contextos formals convé evitar aquest emmudiment.
Aquesta pronúncia, però, ha provocat que algunes paraules d'ús molt estès, com ara mascletada o fideuada [...]
Els mots que comencen amb els grups consonàntics pn-, ps-, pt, gn-, mn- i alguns altres normalment es pronuncien emmudint la primera lletra. Ara bé, en un context molt formal en què la dicció és molt acurada, de vegades es pronuncia tot el grup consonàntic.
Aquests grups consonàntics es troben [...]
En posició final no absoluta, la essa es pot pronunciar sorda o sonora. Tot depèn del mot que vingui a continuació:
Es pronuncia sonora si va seguida d'un mot que comença amb un so sonor (ens mira); també és sonor el so de la s corresponent als prefixos seguits de vocal (transatlàntic) i dels [...]
:
blanc, fong [n] o [nc]
Pel que fa als grups -rt, -rd i -st, poden presentar simplificació, tot i que és opcional i variable. Ara bé, la consonant final del grup generalment s'emmudeix quan és seguida de la marca de plural -s. Per exemple:
fort, absurd [r] o [rt]
abast, vist [s] o [st]
En canvi, aquests grups [...]
En els parlars en què hi ha reducció de les vocals a, e i o àtones, dues vocals neutres es redueixen a una: cadira amplíssima, llibre antic, menja enciam, arbre esquifit. I fins i tot és possible la reducció a una única vocal en seqüències de tres vocals neutres: venia a estendre. Quan entren en [...]
