FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Relatiu o pertanyent a la veu. Els òrgans vocals. Persona que té veu en una congregació, en una junta, etc. Individu d'una junta que no té un càrrec especial. So que s'articula sense cap obstrucció o constricció de l'aire expirat. Lletra que representa una vocal [...]
La vocal e de suport precedeix la essa seguida de consonant a inici de mot. Aquest fenomen sovint afecta cultismes i estrangerismes, incloent-hi noms propis provinents d'altres llengües. Per exemple:
escàner, escola, esfera, eslàlom, eslògan, espagueti, espia, estàndard Escòcia, Eslovènia [...]
En els parlars valencians, d'acord amb la seva tradició ortogràfica ratificada per les Normes de Castelló (1932), és habitual i acceptable l'ús de l'accent tancat (en comptes de l'obert) sobre la e tònica corresponent, segons la pronunciació pròpia dels parlars occidentals.
En els mots aguts [...]
En determinats sectors urbans dels parlars centrals, s'observa una tendència a pronunciar una a en comptes de la vocal neutra. Aquesta pronúncia, tanmateix, no és acceptable. Per exemple:
escolta (la e i la a s'han de pronunciar com a vocals neutres, i no com a a, ascolta)
dies (la e s'ha de [...]
