En els parlars valencians, d'acord amb la seva tradició ortogràfica a partir de les Normes de Castelló (1932), és habitual i acceptable l'ús de l'accent tancat (en comptes de l'obert) sobre la e tònica corresponent, segons la pronunciació pròpia dels parlars occidentals.

En els mots aguts: alé, café, cinqué (i ordinals següents: sisé, seté, onzé, vint-i-uné), comité, mossén, comprén, cortés, francés, admés i pretés.

En els mots plans: cércol, pésol, térbol, atényer, conéixer, créiem, véiem i véncer.

En els mots esdrúixols: sémola, sépia.

Tanmateix, es manté l'accent obert en el pronom interrogatiu i el relatiu tònic què i en la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus esdrúixols o plans com època, plèiade, sèrie, dèbil, èter o mèrit, i en el topònim València.