En els parlars valencians, d'acord amb la seva tradició ortogràfica ratificada per les Normes de Castelló (1932), és habitual i acceptable l'ús de l'accent tancat (en comptes de l'obert) sobre la e tònica corresponent, segons la pronunciació pròpia dels parlars occidentals.

• En els mots aguts acabats en ­es que no dupliquen la s en formar el plural: cortés, il·lés; anglés, francés; admés, pretés.
• En els numerals ordinals i altres paraules acabades en ­e: cinqué, sisé; alé, café, comité, obscé, seré.
• En les formes de la tercera persona del singular del present d'indicatiu d'alguns verbs de la segona conjugació i en altres mots acabats en ­en: aprén, comprén, depén, ofén; amén, edén, mossén.
• En els infinitius acabats en ­èixer, ­èncer i ­ènyer: conéixer, meréixer; convéncer, véncer; atényer, empényer, estrényer.
• En les formes rizotòniques de la primera i la segona persona del plural de l'imperfet d'indicatiu: créiem, féiem, quéieu, véieu.
• En els mots plans acabats en ­ol: cércol, pésol, térbol, trévol.
• En alguns mots esdrúixols: sémola, sépia.

Tanmateix, es manté l'accent obert en el pronom interrogatiu i el relatiu tònic què i en la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus esdrúixols o plans com època, plèiade, sèrie, dèbil, èter o mèrit, i en el topònim València.