Hi ha alguns fenòmens relacionats amb la vocal àtona que són acceptables en els parlarsen què són propis. Els més destacables són els següents:
A la plana de Lleida, la a àtonafinal se sol pronunciar com a e oberta: baixa, tassa, (jo) cantava, Lleida.
En nord-occidental ien valencià [...]
Fitxa
7985/1Darrera versió: 02.11.2020
Títol
Pronúncia de a àtona final en lleidatà i parlars valencians
Resposta
Hi ha alguns fenòmens relacionats amb la vocal àtona que són acceptables en els parlars en què són propis. Els més destacables són els següents:
A la plana de Lleida, la a àtona final se sol pronunciar com a e oberta: baixa, tassa, (jo) cantava, Lleida.
En nord-occidental i en valencià septentrional, les formes verbals de tercera persona acabades en -a es pronuncien amb e tancada: (ell) cantava.
En diversos parlars valencians, la vocal àtona a a final de mot es converteix en e oberta o en o oberta si en la penúltima síl·laba hi ha una e oberta o una o tònica, respectivament: merla, serra, terra(e oberta); pilota, porta, posa (o oberta).
En nord-occidental i en valencià, és habitual la pronúncia de a en comptes de e en la síl·laba inicial acabada en consonant, especialment en mots que comencen per en-, em- i es-: encetar, embut, escoltar.
FontDiccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Natural de Lleida. Relatiu o pertanyent a Lleida o als seus habitants. Subdialecte del català nord-occidental parlat al Segrià ien algunes comarques veïnes. Relatiu o pertanyent al lleidatà. [...]
En la majoria deparlars occidentals, en general, les vocals e oberta i o oberta són tancades en posició àtona. La resta de vocals mantenen el timbre en aquesta posició.
En nord-occidental ien els parlarsvalencians, també és habitual pronunciar aen comptes de e la síl·laba inicial acabada en [...]
'elisió de la vocal finalen mots originalment esdrúixols acabats en la seqüència -ia àtona (enparlars baleàrics i septentrionals). Per exemple: bèstia, ciència, gràcia (i no besti, cienci i graci).
[...]
L'escriptura de les consonants c i g pot presentar dubtes quan es troben afinalde paraula (per exemple: c i g sonen 'c' a foc ia càstig), i també quan es troben afinalde síl·laba ien interior de mot (en paraules com ara aràcnid o maragda).
Afinalde paraula convé tenir en compte les [...]
L'escriptura de les consonants p i b pot presentar dubtes quan es troben afinalde paraula (per exemple: p i b sonen 'p' a llop ia club), i també quan es troben afinalde síl·laba ien interior de mot (en paraules com ara abdomen, dissabte o lapsus).
Afinalde paraula convé tenir en compte [...]
L'escriptura de les consonants t i d pot presentar dubtes quan es troben afinalde paraula (per exemple: t i d sonen 't' a empat ia actitud), i també quan es troben afinalde síl·laba ien interior de mot (en paraules com ara atles o advent).
Afinalde paraula convé tenir en compte les [...]
Malgrat que, en els parlars orientals, de vegades no es neutralitza la vocal e en certs noms propis acabats en -es en posició àtona, com ara Balmes, Blanes, Pedralbes o Sitges, aquestes pronúncies sense neutralització de la e no són acceptables. [...]
En tots els parlars, llevat de la major part del valencià, la erra gràfica final dels mots aguts no se sol pronunciar encara que vagi seguida de la marca de plural -s. Per exemple:
clar, clars (pronunciats cl[á], cl[á]s, però clara, clares, claror, pronunciats amb erra simple)
sopar (pronunciat [...]
Fitxa
7985/1Darrera versió: 02.11.2020
Títol
Pronúncia de a àtona final en lleidatà i parlars valencians
Resposta
Hi ha alguns fenòmens relacionats amb la vocal àtona que són acceptables en els parlars en què són propis. Els més destacables són els següents:
A la plana de Lleida, la a àtona final se sol pronunciar com a e oberta: baixa, tassa, (jo) cantava, Lleida.
En nord-occidental i en valencià septentrional, les formes verbals de tercera persona acabades en -a es pronuncien amb e tancada: (ell) cantava.
En diversos parlars valencians, la vocal àtona a a final de mot es converteix en e oberta o en o oberta si en la penúltima síl·laba hi ha una e oberta o una o tònica, respectivament: merla, serra, terra(e oberta); pilota, porta, posa (o oberta).
En nord-occidental i en valencià, és habitual la pronúncia de a en comptes de e en la síl·laba inicial acabada en consonant, especialment en mots que comencen per en-, em- i es-: encetar, embut, escoltar.