Una onomatopeia és la formació d'un mot a partir de la imitació de sons naturals. Per exemple, l'acció d'esternudar és atxim o atxem; l'acció de cantar és taral·larà.

Malgrat que el camp de les onomatopeies és molt lliure i creatiu, a l'hora de formar-ne de noves hi ha una sèrie de pautes o convencions que convé saber:

• S'utilitza el guionet en compostos repetitius i expressius. Per exemple: bub-bub, cloc-cloc, fru-fru, nyam-nyam, tic-tac, etc.

• Es fa servir el signe d'exclamació en algunes expressions en què es vulgui marcar èmfasi. Per exemple: ha! ha! ha!; oh! oh! oh! (també s'hi pot posar una coma, tot i que és menys freqüent: ha, ha, ha;  oh, oh, oh).

• Pel que fa a l'allargament de la vocal convencional, se'n solen posar tres o més. I en cas que hi hagi d'anar accent, s'ha d'escriure al final (per exemple, el so de plorar és buaaà); però també es pot representar amb accent gràfic a totes les vocals (buààà), perquè en el món de les onomatopeies l'aspecte purament gràfic té una influència molt important, i normalment hi ha una voluntat d'exagerar.

Així, es poden crear noves onomatopeies sempre que compleixin les pautes esmentades i que no presentin una grafia estrangera o de lectura difícil.