En català, com en altres llengües, hi ha verbs transitius i intransitius. Els verbs transitius són els que porten un complement directe (CD), que expressa sobre què o qui recau directament l'acció del verb. Habitualment aquest complement no va introduït per cap preposició. Són verbs transitius: abraçar, caçar, destorbar, etc. Per exemple:

En Joan abraça la Maria (la Maria és el CD).
En Pere caça perdius (perdius és el CD).
No destorbis la mare (la mare és el CD).

En canvi, són verbs intransitius aquells que no porten un complement directe, com ara arrelar, jeure, llampegar, etc. Per exemple:

Els geranis han arrelat.
El gos jau.
Va començar a llampegar.

Per saber si un verb és transitiu o intransitiu es pot consultar el diccionari. Aquesta informació consta al davant de la definició. Per exemple: 

cantar 
1 1 v. tr. Produir sons musicals d'una composició musical per mitjà de la veu. 
trucar 
1 1 v. intr. Donar trucs a una porta, a una finestra, etc., per demanar que obrin. 

En el primer verb l'abreviatura v. tr. indica que és un 'verb transitiu' i en el segon, v. intr., indica que és un 'verb intransitiu'.

Cal saber si un verb és transitiu o intransitiu per poder triar el pronom que substitueix un complement, sigui directe o indirecte.

En el cas del complement directe els pronoms el, la (l'), els, les es poden confondre amb els de complement indirecte, que són li, per al singular, i els, per al plural, i a la inversa. Per exemple: 

En què el puc atendre? (i no En què li puc atendre).
Li agrada molt aquest recull de contes (i no L'agrada molt aquest recull de contes).