L'article 204 de la Llei d'enjudiciament civil estableix que el jutge, la jutgessa o els magistrats han de signar les resolucions judicials, i que s'han d'autoritzar o publicar mitjançant la signatura del lletrat o lletrada de l'Administració de justícia. En el cas de les provisions dictades per sales de justícia, d'acord amb l'article 208 de la Llei d'enjudiciament civil, n'hi ha prou amb la signatura del ponent.

En castellà, és habitual que la fórmula final que precedeix les signatures es redacti en primera persona referida al lletrat o lletrada de l'Administració de justícia (Lo manda y firma S. S., doy fe), però sobta que el nucli del document tingui com a emissor el responsable de la resolució judicial (el jutge o la jutgessa) i que l'últim paràgraf, no aïllat de la resta, tingui com a emissor el lletrat o lletrada de l'Administració de justícia i no hi hagi cap indicació formal per remarcar el canvi d'emissor. Per fer palès formalment aquest canvi, és recomanable situar davant la signatura del lletrat o lletrada de l'Administració de justícia les fórmules següents:

En dono fe.

o bé

Davant meu,

Cal tenir en compte que la fórmula Davant meu es tanca amb una coma, mentre que En dono fe acaba amb un punt, ja que es tracta d'una oració completa.

Paral·lelament, l'article 1 de la Llei del notariat disposa que "el notari és el funcionari públic autoritzat per donar fe dels contractes i dels altres actes extrajudicials". Per això, és habitual veure l'expressió de la fe pública com a cloenda d'escriptures, testimonis o actes. Per exemple:

Dono fe del que he consignat en aquesta diligència, estesa en aquest foli de paper per a documents notarials.
D'haver identificat les persones compareixents mitjançant els documents d'identitat consignats, en dono fe.

En el cas que l'expressió aparegui al final de la frase, cal no oblidar el pronom de represa en.