En el verb argüir hi ha concurrència de dièresis: n'ha de portar la u per indicar que cal pronunciar-la i, alhora, en algunes formes cal posar-ne a la i per indicar que no hi ha diftong. Quan coincideixen dues dièresis en una mateixa forma verbal, s'escriu tan sols la de la i (per exemple, arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no ha de dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir).

Per tant, s'escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:

Present d'indicatiu: arguïm, arguïu
Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
Imperatiu: arguïm, arguïu
Imperfet d'indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
Imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
Passat simple: arguïres, arguïren
Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes

El verb redargüir segueix aquest mateix model.